Negar l'existència real dels horrors nazis als camps d'extermini és delicte a Alemanya. Però negar fets que objectivament s'han esdevingut o s'esdevenen no passa de ser, en general, un afer d'immoralitat sense conseqüències penals.

La mentida és cosa lletja: "mentida pura, pecat etern, qui diu mentides se'n va a l'infern" -es cantava als fillets mentiders en la meua infantesa. "Primer s'agafa un mentider que un coix" -ens deien també; però, d'açò, no en tenc gaire experiència. La veritat lluirà prest o tard -finalment ens asseguraven- i confiàvem que fos així, encara que sabéssim allò de Goebbels, que una mentida repetida moltes vegades esdevé una veritat per a les multituds. Per açò, convé anar alerta amb els qui practiquen el negacionisme.

Fa pocs dies l'escriptora Teresa Pàmies exposava la seva estranyesa sobre la manca de contestació crítica als comentaris de Manuel Ramírez defensant que la dictadura franquista "no va ser una època feixista i que el règim de Franco es va caracteritzar per l'absència d'una ideologia concreta". Igualment, per aquests endurriols s'aixequen veus negant que el franquisme perseguís la llengua catalana i que si no es publicaven més llibres en català era perquè els mateixos catalanoparlants no en compraven. Com si tot respongués a una simple mecànica de mercat i la repressió mai no hagués existit.

El catedràtic Ramírez ho ha publicat a Cuadernos de Pensamiento Político de la FAES, fundació creada per José María Aznar, crèdul del Gran Mentider, el de les armes iraquianes de destrucció massiva. El nom "cuadernos" duu reminiscències d'unes altres publicacions que havien combatut intel·lectualment la dictadura i lluitat per les llibertats: Cuadernos para el diálogo i Triunfo, dos sementers d'idees. Cert que, en català, tenim un meritori El Temps, però s'enyoren aquelles (irrepetibles?) Oriflama, Arreu, Canigó, etc. Des de les seves pàgines no sols s'informava de les coses que el règim pretenia ocultar (causa de tantes multes, retirades de números i tancaments editorials), sinó que, a més, es contribuïa a l'educació cultural i artística de molts demòcrates, es procurava omplir el buit, que el règim nacionalcatòlic havia ocasionat, tot recuperant l'obra dels intel·lectuals a l'exili, i s'adduïen les signatures d'escriptors estrangers de primera fila. Actualment, no veim qui, què, on... es faci aquesta tasca de deixondiment de consciències.

Que la FAES publiqui aquells pamflets entra dins la lògica dels seus impulsors. Dins la mateixa via negacionista podríem esmentar César Vidal i Pío Moa, o, abans que ells, Ricardo de la Cierva i altres. Però allò que motivava l'opinió de T. Pàmies és la manca de capacitat autocrítica de les esquerres, la qual cosa deu tenir quelcom a veure amb l'anomenada "desafecció política". Per què no hi ha avui cap plataforma intel·lectual unitària de l'esquerra, que sigui capaç de fer-se sentir dins el panorama espanyol o dins els Països Catalans (nom d'una nació sense Estat que fa urticària a més d'un i que, per cert, suposa per a uns tanta entitat nacional com per a d'altres té el nom d'Espanya, Estat-nació). I sí: possiblement, en ambdós àmbits hi trobarem mitificacions farcides d'ideologia dogmàtica i nacionalisme ranci. D'aquesta mena d'ases n'hi ha per totes les cases.

Tanmateix, és consubstancial a l'ésser humà la creació de mites i són precisament els estats-nació, amb tots els seus aparells potents de dominació ideològica, les fàbriques més grans d'aquests somnis interessats per a consum de masses.

Idò ja aniria bé, per ajudar a entendre els crítics temps que corren -més tèrbols que aigua de fanguer-, tenir a l'abast, si més no, una publicació setmanal, lliure i valenta, que no deixàs passar ocasió de contrastar la raó ideològica amb l'econòmica, i ambdues amb la realitat; un mitjà que pogués explicar-ho tot d'una "altra" manera -enfora dels mites i de les rodes de molí amb què ens volen fer combregar els poderosos- i aportant arguments necessaris per renovar en positiu la societat. Ah, i sobretot, que tengui per norma sagrada dir les coses pel seu nom, no falsejar les dades i recercar incansablement la veritat. Tot un programa.