Dijous passat, Joan Melià publicava un article, no cal dir que molt lúcid, que jo subscric en tota la seva integritat. En el fons, Melià mostrava la seva perplexitat davant un món que ni ell ni jo no acabam d'entendre. Que ens sembla com a desmesurat, sense cap ni centener!
Ell parlava d'una voracitat consumidora a la qual som persuadits, no només per allò que en abstracte podríem anomenar la societat, sinó també pels governants que la regeixen, fins a tal punt que els malvists som aquells que no combregam amb aquest consumisme exacerbat. Ho feia tot aplicant-ho, entre altres coses, als cotxes i a les darreres mesures del govern.Si ell parlava d'això, fins i tot insinuava que aquella pagesa manera de viure sense gastar en excés du camí de convertir-se en delictiva, si més no malvista, jo hi vull afegir una mica més de llenya, nostrada en aquest cas, a la foguera.
En aquesta mateixa línia, diré que durant aquests anys de les bíbliques vaques grasses, on tots els polítics, vaja els que ens han comandat, siguin del signe que siguin, han afirmat per activa i per passiva que no es tractava d'una situació conjuntural, ni especulativa, sinó que la nostra economia era sòlida com una rabassa i que mai no podria fer capirú. Bé idò durant aquest període també, si no s'ha criminalitzat l'estalvi, sí que no s'ha premiat ni incentivat gens ni mica.
El missatge subjacent era: viviu a cor que vols cor que desitges que el mannà diví mai no s'acabarà. Ni un pla de xoc, ni cap mesura, ni tan sols d'aquestes tan inútils que les podríem anomenar pedagògiques, per incitar l'estalvi. Segurament, en aquest període hi haurà hagut gent que ha estat explotada, però també és cert que hi ha hagut gent que sense tenir gaire qualificació professional ha guanyat diners a palades i el que és pitjor, ai las!, han estirat més el braç que la màniga.
I els meus impostos hauran de servir ara per ajudar a pagar hipoteques, rebuts de llum i de telèfon, etc. d'una gent que sense cap mirament ha fet, amb el beneplàcit de l'autoritat competent, una tudadissa de doblers. Que quedi clar que entenc que alguns, que no han navegat tan amples, també ara ho passen malament, potser són els que ho passen pitjor. Vagi per endavant, el meu respecte per a ells.
I ja que parlam de perplexitats: ¿qui ens hauria dit, fa trenta anys, que un comunista seria el responsable polític màxim d'uns cossos de seguretat, en aquest cas, els mossos d'esquadra, i que aquests estossinarien a la via pública de la mateixa manera com ho feien els grisos durant la dècada dels anys setanta? Però alerta, que ningú no es pensi que ara faig demagògia baratera.
Hi ha una pregunta encara més punyent: ¿qui ens hauria dit que uns individus nascuts en una democràcia, que han tengut accés a la cultura, ergo haurien de ser desvetlats, cultes i feliços, que diria Espriu, per celebrar un títol futbolístic ho hagin de fer fins a anar ben amarats d'alcohol i/o altres substàncies i envestint, ni que fossin Quixots de frenopàtic, el mobiliari urbà i tot quan bubota, vivent o no, se'ls posi per davant? O és que el pèndol avança inexorablement i sense que hi puguem fer res cap a l'hecatombe, cap a la fallida universal? Ja sé que puc ser tatxat de pessimista, però no s'ho creguin. La meva opinió va sustentada per una "auctoritas".
Si no ho vaig entendre malament, el paleontòleg Eudald Carbonell, codirector d'Atapuerca, va vaticinar, com una cosa natural -res d'alarmismes esotèrics-, que al segle XXI hi haurà un coll de botella, eufemisme que va emprar per dir que hi hauria alguna cosa grossa, semblant a les Guerres Mundials i que faria disminuir la població de la terra. Si la cosa ha d'anar així com diu l'expert, ben bé podríem afirmar que no n'aprenem ni a bastonades.
