Gràcies a la magnanimitat de Jaume Rosselló, que em va ajornar el termini de lliurament d'un article per a la revista de l'IEB, vaig tenir temps per anar a veure el Gran Premi Nacional. En Jaume, bon psicòleg com és, va comprendre que el meu estat d'ànim podria patir danys irrecuperables si no anava a veure els cavalls i, per afegitó, Francina Armengol, la dama que, encara que amb un estil diferent, ha substituït, en el meu cor de cavallista enamoradís, Maria Antònia Munar.

L'article que ja -t'ho promet Jaume- estic acabant té com a títol una pregunta: "És el darwinisme un paradigma?". Empr la paraula paradigma en el sentit que Kuhn li donà. La meva mala memòria m'ha obligat, per poder confegir l'escrit, a tornar a llegir alguns texts de Kuhn i també -no s'entén un home sense l'altre- de Karl Popper.

La lectura de Popper -el genial pare dels neoconservadors, aquell que va dir que mai podrem demostrar la certesa definitiva d'una teoria, però sí podem afirmar amb tota seguretat que una idea no és certa, perquè basta una sola dada empírica contrària a les seves afirmacions o prediccions perquè quedi desmentida per a sempre- m'ha originat una sèrie de reflexions i/o preguntes que m'agradaria sotmetre a discussió. El problema és, com en tot debat, trobar un interlocutor vàlid. Pens que no són multitud els lectors de Popper que hi ha en el nostre arxipreste: no estic segur que els meus estudiants facin cas de les meves recomanacions.

Els únics que he vist citar Popper per escrit -jo sí llegesc els adversaris- són alguns integrants del Grupo Ramón Llull. A ells aniran, doncs, dirigides les dues preguntes que formularé. Anem-hi. Si hom observà la discussió que hi ha en la nostra societat sobre el model de bilingüisme, en la qual n'hi ha uns que defensen -defensam- que cal arribar a una societat en la qual els individus dominin les dues llengües oficials, i els altres, que cada persona ha de tenir la llibertat per a triar la llengua que vol aprendre i no deixar-se imposar l'altra, no ens trobam en un cas dels que Popper anomenava d'incommensurabilitat?

De l'existència de dues teories - i de dos grups socials que els donen suport- per les quals les mateixes paraules -llibertat, imposició, drets, país, llengua pròpia, etc.- tenen significats absolutament distints. En els casos d'incommensurabilitat, cada teoria té la seva veritat, i, ai!, les maneres de provar-la. No hi ha manera de posar-se d'acord, ni de saber quina és de manera comprovable la més ajustada a la realitat. La polèmica es fa, realment, interminable. Popper diu que en casos així només hi ha una sortida: trobar una prova objectiva acceptada pels dos adversaris per provar de desmentir una i/o altra doctrina.

Jo crec, modestament, que l'he trobada, aquesta prova, i voldria proposar-la. Començaré pel model vigent d'ensenyament actual i la possibilitat de ser falsat. Trobaria algú, en tot el nostre arxipèlag, qualque persona educada en aquest sistema que no sàpiga el castellà, que no sigui, com a mínim, bilingüe? Si la trobam, nosaltres haurem de canviar de model. I, al revés, trobaríem en el model de "llibertat d'elecció de llengua" persones aferrissadament monolingües que ignoren el català? Crec -és l'opinió d'un balearico, naturalment- que no hauria estat difícil trobar-ne una bona embosta, d'aquests espècimens diumenge passat a Son Moix.

Acceptarà el Grupo Ramón Llull la prova impecablement popperiana que he formulat? Contestarà com Popper voldria: adduint fets? Són realment popperians, els que en presumeixen? I finalment: no hauria d'ampliar una mica, el bisbe, el segon manament i afegir al costat de Déu els noms de Popper i Ramon Llull?