A la Universitat de Barcelona, concretament a la facultat d'economia, s'han proposat estudiar un fenomen notori: l'estrany cas de la classe buida. L'absentisme universitari és un fet sobradament conegut: com que l'assistència a les lliçons no és obligatòria, el més habitual és que pocs estudiants acudeixin a l'aula a escoltar les explicacions del professor. Suposo que ens trobem davant d'una tessitura no gaire defensable: ¿es basa el nostre ideal universitari en el fet que tan sols un trenta per cent dels matriculats acudeixin a les aules? Hem de convenir que no. ¿Dóna una imatge de qualitat universitària l'estampa d'un professor desganat, parlant com si fes confidències a mitja dotzena de joves en una aula buida, tots asseguts a la primera filera? Personalment, he passat vuit anys en diversos estudis universitaris: no sempre anant a totes les classes.

¿Per què? Hi havia professors que tot el que feien era llegir el manual que ells mateixos havien escrit alguns anys abans, i era sabut que l'examen consistiria en algun epígraf del seu llibre; hi havia un professor que feia unes classes meravelloses, tot i que els estudiants sabien que des de feia més d'una dècada plantejava el mateix examen tipus test, cosa que feia que a l'aula només fóssim una dotzena, tot i que el dia de l'examen se'n presentaven més de dos centenars que tan sols sabien, de la matèria, les respostes de la prova; hi havia un altre professor tan savi que ens considerava a tots uns ximplets, i es passava les hores de la classe contant històries del seu servei militar o imitant els discursos de Cambó; o un altre que des del primer dia descoratjava ell mateix l'assistència -"no heu de venir, no heu de venir"-, tot i que després només va aprovar les cares conegudes, una pràctica també habitual: tan sols recompensar amb l'aprovat els màrtirs que han aguantat la majoria de les lliçons.

Els estudiosos de l'absentisme han demanat als estudiants el perquè de les campanes, i aquests han respost que "la classe és avorrida" i "la matèria és pesada". Interrogats els professors, han dit que els estudiants "només volen aprovar" i que no hi acudeixen perquè "l'assistència no és obligatòria". Un dels punts forts del pla Bolonya es basa a intentar frenar l'absentisme; per aprovar s'haurà d'haver assistit a una bona quantitat de classes. Els enemics del pla afirmen que això penalitza els qui treballen, com si a dia d'avui tots els qui falten a l'aula estiguessin feinejant o no hi hagués torns que possibiliten matricular-se en diferents horaris, o universitats a distància. En el fons, del que es tracta és de continuar mantenint els privilegis: el professor vol poder seguir amb una dinàmica mediocre que no el compromet, i l'alumne vol aprovar amb facilitat festiva, sense necessitat de compromisos d'assistència que no fan més que entorpir la seva llibertat estudiantil, bellament dedicada a les relacions socials i al vagareig. Qui consideri que la Universitat és un temple del saber és que necessita anar a classe.