He decidit que tots els meus lectors em convidin a sopar. Sí, sí, ja endevino les reaccions, les quals deuen assemblar-se molt a les de les Comunitats Autònomes una vegada s'ha fet pública la idea que Zapatero ha decidit també que seran elles les que pagaran bona part del pastís que el seu Govern, de manera unilateral, ha dissenyat per treure'ns de la crisi. Em refereixo a l'ajut per a la compra de cotxes, la qual serà de 1.500 euros allà on les autonomies no vulguin pagar la resta del paquet (500 euros). Zapatero decideix pels altres, sense comptar amb el parer dels qui han de desembutxacar les conseqüències de les seves idees genials.
La qual cosa posa damunt de la taula diverses reflexions. La primera: el seu escàs o nul sentit de les institucions en una Espanya amb diferents nivells d'administració; és a dir, que Zapatero considera, dins els seus esquemes polítics, que la resta d'administracions públiques són organismes de l'Estat: com si no existissin diferents nivells competencials ni repartiments de poders -tots al seu servei...-, assentats en una Constitució que només s'invoca quan convé a l'Estat, mai quan es violen les competències que la norma consagra les Comunitats Autònomes. Només això ja suposa un atemptat a la democràcia entesa com a respecte a la legalitat. En segon lloc: l'autocràcia, la decisió unilateral, les ganes de posar en evidència a les comunitats que no vulguin pagar la resta de la mesura.
Hi ha comunitats (la nostra, Catalunya...) que no poden fer front a tot això a causa de problemes greus de finançament; un Estat morós els deu diners des de fa estona, alhora que decideix de quina manera s'ha de gastar el pressupost esquifit que gestionen. Hi ha Comunitats Autònomes amb els pressuposts molt limitats; tot i això, Zapatero els commina a alterar-ne les partides de sanitat, educació i infraestructures per satisfer els seus plans messiànics. Talment el projecte de donar a cada estudiant de primària un ordinador portàtil. Estem parlant de més de 400.000 al·lots i al·lotes, els quals em sembla que tenen problemes molt més greus -massificació, professorat escàs- que no la possessió d'un ordinador dins l'aula. No saben empunyar un bolígraf però se'ls vol ensenyar a teclejar.
A tot això hi hem de sumar el més preocupant, la mesura consistent a eliminar la desgravació fiscal per compra d'habitatge, l'any 2011, per a les rendes que superen els 24.000 euros anuals, és a dir, a la gran majoria de classes mitjanes. Això és vertaderament greu: equival a pujar els impostos una barbaritat a la majoria de famílies hipotecades: el sou d'un mes s'esfumarà sencer en fer la declaració de la renda. Es pretén que tothom surti a comprar-se un pis avui mateix: a veure si salvem els constructors i liquidem l'estoc de pisos buits que es construïren sense cap tipus de mesura. Jo no sé vosaltres, però a mi tot això em sembla una barbaritat. Si us sembla em convideu a sopar i en xerrarem; tot i que ens convé estalviar: si comprem un cotxe i un pis salvem la pàtria.
