Aimée Mac Person arribava a la ciutat de Los Angeles amb un vell automòbil. Només duia cent dòlars a la butxaca. Més doblers degué aconseguir quan, poc temps després, muntava un espectacle on combinava uns ritus litúrgics i una revista de music-hall. Amb aquell esdeveniment anunciava una religió nova, un credo que es basava en l'evangeli dels quatre quadrants. I ella mateixa, sobre l'escenari, abjurava violentament d'un dimoni mentre una orquestra interpretava un himne marcial. Això comenta sobretot Juan N. Abad, autor de Las profecías modernas: que Aimée "en tres anys organitzà milers d'adeptes i recaptà en donatius més de tres milions de dòlars. Va fer construir el Temple de l'Àngel, mena de teatre on hi cabien sis mil espectadors i que estava dotat amb pròpia emissora radiofònica. Però Aimée desapareixia el maig del 1926, en aquestes dates. Tota la premsa se'n va fer ressò i per a molts suposà una tragèdia.

Tanmateix, alguns asseguraven haver-la vista en mallot de bany quan es passejava per la platja d'Ocean Park. D'altres deien que havia mort ofegada en aquells indrets..." La qüestió és que durant dos dies les avionetes exploraren tota aquella costa. Res hi descobriren. Passaren mesos. La cercaren amunt i avall. No havent-la poguda trobar, els seus fidels seguidors la donaren per morta i li muntaren una aparatosa cerimònia fúnebre. Allà, els creients, amb llàgrimes als ulls o gests de desesperança, feren donatius per valor de trenta-cinc mil dòlars. I al cap de tres dies "ressuscità". És a dir que, passades setanta-dues hores del funeral i al davant de la sorpresa de tothom, Aimée tornava a Los Angeles i no ho feia de qualsevol manera, sinó vestida d'almirall en cotxe descobert i envoltada de vint-i-quatre cowboys a cavall.

I rere d'ells tota una orquestra amb uniformes de gala. Arribats al punt de celebració, no menys de cent mil persones esperaven les seves paraules. Acostumada al més exagerat protagonisme, Aimée narrà el que li havia passat. Digué que el diable la tenia raptada per tal que no predicàs, lluny de la ciutat, dins un antre espantós. Però ella havia aconseguit fugir de tal captiveri i allà estava, entre els seus. Alguns periodistes investigaren. No hagueren d'anar gaire lluny. Pogueren comprovar que Aimée havia passat una temporada a un xalet que estava situat a un indret molt ocult i abandonat d'Arizona. Allà havia viscut uns amors sexuals amb un mecànic que li semblava força hermós. Aquells reportatges indignaren molts dels seguidors de la famosa visionària i alguns, fins i tot, amenaçaren les redaccions dels diaris i més d'un periodista va córrer el risc de ser linxat.

Els més fidels digueren que es tractava només de calúmnies contra una santa i seguiren formant part d'aquelles entusiastes parafernàlies. El 1945, quan Aimée Mac Pherson moria, es celebrava en el seu honor un funeral multitudinari i el cost dels actes pseudoreligiosos ascendia als cinquanta mil dòlars, devers tres milions de pessetes d'aquella època. Són molts els textos literaris que parlen del tema, de les sectes nord-americanes dels anys 20 i 30 del segle passat que s'aprofitaven de les misèries de la depressió econòmica. Trist panorama, doble delicte, puix que estafa i alhora mata esperances. Xerrameca sectària i espectacular que s'enduu els més ingenus... Aquesta hipocresia crematística contrasta, però, amb la presència d'altres visionaris mediterranis capaços d'atreure grans masses amb la seva paraula, apassionats, encesos.

En parlava Unamuno a Una història d'amor: "En la seva oratòria hi havia quelcom sense forma, quelcom caòtic, quelcom fragmentari. Res de la saviesa del misser. Molt pocs silogismes, paràboles, metàfores, paradoxes, com en els escrits evangèlics, i, en canvi, transicions brusques, veritables salts. Solia parlar dels problemes del dia, de la decadència de la fe, de la lluita entre aquesta i la raó, entre la religió i la ciència, de qüestions socials, d'egoisme de pobres i rics, de la manca de caritat, i sobretot, d'ultratomba. Quan parlava d'amor semblava transfigurar-se... Les dones, sobretot, en sentir-lo, es mostraven fascinades i fins i tot subjugades: tremolaven al davant d'ell. Endevinaven quelcom dolorosament secret en les seves paraules ardents... Aquell predicador tormentós no era per a les nostres pobres ànimes ferides, que van al temple a la recerca d'emplastres narcòtics i no d'irritants cauteris. I no era estimat, no; no era estimat. Vanament, alguna vegada, feia esforços per ablanir-se. Però com esquerp profeta estava condemnat a la solitud..." història d'amor.