Com ja sap tothom, no hi ha dona bella de portada de revista la cara de la qual no hagi estat manipulada. Engrandir-li els ulls, dilatar-li les pupil·les, purificar-li el cutis perquè sembli un melicotó, alinear-li completament les dents, sempre blanques fins al vertigen... Recordo una entrevista amb la bella Judit Mascó, en la qual explicava la primera vegada que es va veure en portada d'una revista francesa amb els seus ulls grisos transformats en dos focus de llum blavosa. Tot això és fruit de l'època del photoshop, el programa informàtic encarregat de facilitar aquestes falsificacions magnífiques, les quals, d'altra banda, s'han fet tan presents pertot que ja ni ens adonem que vivim en una adulteració contínua de la realitat.
Passa com amb les hamburgueses que ofereixen les cadenes de menjar ràpid: a les fotografies són enormes, sucoses, una explosió de colors i de textures, mentre que la realitat és esquifida, un pansiment de menjussa incivil. Tot i que s'ha de saber que, per gaudir-la com es mereix, hom ha de tancar els ulls a la realitat i anar empassant-se la gasòfia mentre pensa en la foto, alhora que ho va empenyent tot coll avall amb refresc escumós. Un periodista lleidatà dels anys trenta afirmava que res havia contribuït més a enderrocar monarquies que l'aparició de la fotografia; és quan el paisanatge pot veure el seu rei a la premsa tal com és, lluny de les pintures dels museus, les quals sempre acostumen a ser magnífiques, idealitzants: el photoshop a sou del gran artista.
L'altre dia es va veure fins a quin punt es necessita el photoshop per sostenir la ficció d'aquesta Espanya. El responsable d'esports de la televisió espanyola no va fer res més que això: alterar la realitat del sentir d'un país amb vista a sostenir una idea més bella i unida. Pur photoshop: a la cara d'Espanya li han sortit des de fa estona diverses berrugues, les quals s'han de tapar per no pertorbar la magnificència de la imatge que se suposa que vol exhibir. Així, la portaveu del Govern, fent el photoshop a la seva manera, diu de l'escridassada ensordidora que "és un fet aïllat, no entela el sentir majoritari de respecte cap a la Corona i la resta de símbols nacionals".
Després demana no mesclar "política i esports", com si exigir aquesta separació no fos fer política; els esports vehiculen símbols, sentiments, relacions afectives; no fa falta ser sociòleg -tot i que el tema va ser estudiat per Pierre Bordieu- per adonar-se de la importància de les seleccions esportives nacionals a l'hora de fomentar el sentit de pertinença d'un poble. La política depèn directament de l'esport, moltes vegades sense esport no hi ha la base des de la qual fer política. Si no s'ha de mesclar la política amb l'esport, em demano per què a la tribuna de l'estadi hi havia els màxims responsables polítics de les tres administracions: local, estatal i autonòmica. El pitjor és que se'ns vulgui confondre amb cançons. Però ni se n'adonen. El photoshop ja forma part de la seva manera de veure el món. Manipula, manipula, que s'enfonsa.
