Dimarts, a primera hora, quan John Demjanjuk posava els peus a Munich, Zapatero feia el cor fort i es disposava a afrontar el debat de política general. Entre el nazi Demjanjuk i el socialista Zapatero no hi ha res en comú, descomptant la solitud clamorosa que els envolta. Demjanjuk està sol. I la gent que més s’interessa per ell són els metges que han adquirit el compromís de lliurar-lo a la justícia alemanya amb bona salut. Zapatero probablement traurà endavant el debat, però sap que ha perdut el suport dels seus socis ocasionals, el PNB, IU, CIU i, fins i tot, ERC i EU-Els Verds. Recull, ara, el resultat d’una política autonòmica desastrosa que tenia per objecte posar dics de contenció al Partit Popular i, en realitat, l’ha enfortit. Pobre Zapatero...! Si no el pessiga Esperanza Aguirre, el fueteja Rajoy o el repta el Professor de Georgetown. Actualment té davant ell el dragó dels tres caps i no sap a qui demanar ajuda per a combatre’l, perquè ningú ja no s’empassa les seves martingales. Ha decebut l’esquerra i el nacionalistes. De manera que de cara al debat sobre l’Estat de la Nació (Mare de Déu quin galimaties!) ha intentat guanyar-se les simpaties del carrer.
Com? Fent màgia. Inesperadament s’ha tret del capell de copa la possibilitat d’adquirir la pastilla de l’endemà sense recepta. És una decisió positiva, però s’hauria d’haver pres fa temps. Els socialistes espanyols flirtegen amb la dreta sense reparar que la beneiteria s’encomana. I les conseqüències són evidents. Van endarrerits respecte a Europa. El PSOE, actualment, actua en funció d’una estratègia més antiga que l’organdí. I aquesta antigor un xic polsosa amara la seva imatge de dalt a baix. Un exemple fora de context? Els socialdemòcrates europeus es reuneixen a Grècia per a debatre els reptes de l’esquerra, i la gent de Ferraz designa Felipe González perquè els representi. Quin error! Cas d’optar per enviar a Atenes un tòtem del passat, hauria pogut pensar en Santa Teresa que tocant a les qüestions socials sempre ha tingut més coses a dir. González darrerament va d’acte en acte amb aires de Willy Brandt. Però no és Willy Brandt. A diferència d’ell, el líder alemany ens va demostrar que el fet de tenir els cabells blancs no és impediment per a dissenyar el futur.
En fi...! L’enginy de Zapatero rau en el fet que pispa la cartera a qualsevol i aconsegueix fer-se convidar a cafè per les seves víctimes. Tanmateix, s’ha passat de quatre carrers. Amb catalans i bascos, sobretot. Encara que és un home de sort. El dragó dels tres caps que l’empaita és miop dels tres parells d’ulls. Li obre les tres bocasses a un pam del nas, clava dentada i sols aplega mosques. Això no evita que aquests dies, en el Parlament, Zapatero experimenti una solitud semblant a la de Demjanjuk en els jutjats. Zapatero no ha mort trenta mil jueus. Però d’esperances, un fotimer.
