Darrerament és freqüent sentir crítiques diverses als dos governs, el de Madrid i el d’aquí. D’una banda els retreuen que no responen adequadament a la crisi, que fan actuacions que no interessen a la gent, que enroquen projectes positius, que els membres dels governs (tant si són del mateix partit com si no ho són) s’embarquen en discussions o que entre els partits que hi participen hi ha més travetes que cooperació, etc. I no sempre són crítiques immerescudes. No cal dir que un dels generadors més intensos de les crítiques (no sempre merescudes) és el partit de l’oposició i l’entorn mediàtic que els dóna suport (¿o els guia?). La situació és desastrosa, diuen.

En unes circumstàncies com aquestes, sembla que un partit que tingués clares les causes i les solucions de la situació hauria d’aprofitar aquesta oportunitat d’or d’ampliar la seva base electoral cap el centre sociològic i, amb aquesta finalitat, presentar amb claredat el seu programa. Però, desgraciadament per a tots, sembla que es fien tant de les seves solucions com de les dels qui governen, o més poc i tot. Per això, en lloc d’aprofitar la debilitat dels adversaris per ocupar-los terreny central, s’escoren cap a l’extrema dreta, empesos per les pròpies mentides i travats, potser, per la incapacitat de trobar solucions i per l’atmosfera de corrupció que els envolta. D’una banda, Aznar dóna la culpa de la crisi a les darreres reformes estatutàries (amb una base tan sòlida com quan deia que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva).

De l’altra, s’han alçat uniformes en atacs a la llengua catalana a tots els fronts, que, per la prioritat que hi donen, deu ser més responsable de la crisi que, plegats, el món financer, la bombolla immobiliària i l’especulació. El PP de les Balears sembla que ha decidit embarcar-se més entusiasta que mai en aquesta croada contra la llengua pròpia de les Balears i amb el buf de la mentida fer avançar la seva nau, plena de vies d’aigua. Estaràs va dir que no teníem dret a ser atesos en català per personal de l’Administració. Mayor Oreja, candidat a les europees, diu que el sistema d’immersió lingüística condemna els infants a la ignorància. I ho diu perquè sí, sense cap dada que ho pugui corroborar, ignorant els informes dels experts del Consell d’Europa i amagant l’evidència de la realitat que proporciona prou arguments que demostren la bondat de la immersió en la bilingüització dels infants i l’eficàcia en l’adquisició de coneixements en qualsevol matèria.

¿Quins són els infants més ignorants pel que fa a coneixements lingüístics: els que fora dels territoris de llengua castellana han rebut l’ensenyament en la llengua pròpia del territori o els que viuen, o no, en territoris de llengua castellana i han rebut l’ensenyament en aquesta llengua? ¿En els territoris de parla catalana de l’Estat espanyol, queden infants sense saber castellà, després de l’educació obligatòria? ¿I sense saber català? ¿Per quin costat coixeja el bilingüisme?

El PP ha alimentat sempre els prejudicis al voltant del català, encara que mai amb el cinisme actual, i d’aquesta manera engreixa una bèstia que cada vegada més els arrossega cap a l’extrema dreta, fins i tot amb la mutació de les paraules, ja que en la seva boca, “llibertat”, “bilingüisme”, “igualtat”, “democràtic”... perden el valor original i prenen el dels antònims. Una bèstia que, tard o prest, els pot engolir també a ells. ¿No hi ha ningú dins el PP que es resisteixi a l’arrossegament?