Les fites clares!

S’havia acabat? Ca, barret! Hi ha cicles inevitables i, sobretot, com varen descobrir, descriure i aplicar Gandhi, Fanon i els israelians, hi ha una tendència, gairebé biològica, de les cultures sotmeses a sobreviure i a resistir contra els intents d’assimilació. És paradoxal que els jacobins, ultranacionalistes radicals (tant els de "la grandeur de la France" com els de la "sagrada unidad de España"), qualifiquin com la "malaltia del nacionalisme" (el nostre, és clar) la resistència natural que no és altra cosa que pur instint de supervivència. El cas, fruit d’observar la realitat, és que sempre s’arriba a un punt sense retorn. El motiu és l’avarícia de l’opressor quan perd les formes i activa amb excés els mecanismes de poder. En aquest punt, el poble dominat descobreix fins a quin nivell està espoliat econòmicament, anorreat judicialment, etnocidat culturalment, explotat geogràficament, subjugat lingüísticament, ocupat militarment, esquarterat nacionalment... Descobreix, en definitiva, que és una colònia; una nació assimilada. El punt sense retorn també s’activa per mecanismes exteriors. Europa va veure, a partir del 9 de novembre de 1989, data de la demolició del mur de Berlín, com despertava la consciència i renaixien, ara ja com a estats sobirans, una plèiade de nacions: Armènia (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Croàcia (1991), Eslovàquia (1993), Eslovènia (1991), Estònia (1991), Geòrgia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Macedònia (1991), Moldàvia ( 1991), Ucraïna (1991), Txèquia (1993) i, ja dins del nou segle, Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Molts d’aquests estats fan part de la Unió Europea o són en vies d’integrar-s’hi. En tots els casos, hi havia raons objectives que possibilitaven exercitar el dret de cada un dels pobles a conèixer el seu passat i a decidir el seu futur. Finalment, la força de la cultura va vèncer la de les armes, per més que, excepte la remodelació dels Balcans (l’exemple abanderat dels jacobins), la majoria de processos varen ser, si no pacífics, almenys incruents.

Els mapes europeus no han pogut resistir els canvis dels darrers vint anys i han caducat més aviat que la llet formatjada. En canvi, hi ha mapes que duren més temps. Alguns massa hi tot. El de la il·lustració, dipositat a la "Biblioteca Nacional" (de Madrid), és de 1852, però només ha caducat en part, per a desgràcia nostra (tant dels qui ho saben valorar com dels entabanats). Si el llegiu amb deteniment, descobrireu que, excepte la part colonial reconeguda (Cuba, Filipines...), hi apareixen tres blocs més. El major, l’Espanya uniforme o purament constitucional, disposa de 34 províncies. El menor, el foral, corresponent a Euzkadi, compta amb 4 províncies amb un règim especial. La llegenda del mapa, en el punt geogràfic que ens afecta directament, és prou explícita: "La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado". Doncs això: mentre aquí n’hi ha que només veuen el rostoll, ells sempre han tengut les fites clares!