La setmana passada va ser gloriosa per al Barça. Primer guanya el seu etern rival, el Reial Madrid, per golejada i, un parell de dies més tard, es classifica per a la final de la Copa d’Europa davant el Chelsea.
Vagis allà on vagis, és un incert que no hi hagi qualque grupet que té com a tema de conversa els èxits del Barça. Alguns, els barcelonistes, molt contents. D’altres, fellons.
Jo no som gaire afeccionat a aquest esport i, per tant, no em veig amb cor de participar en aquestes tertúlies improvisades. Quan parlen de les virtuts d’un o altre jugador o de si no s’havia vist res semblant des de l’any qual, o de si l’equip està molt cohesionat, o de si l’entrenador ho fa molt bé, no puc fer res més que escoltar, callar i aprendre.
Tanmateix, he de dir que n’estic content, d’aquestes victòries. No pel que representen esportivament, sinó, sobretot, per la vessant política que traspuen. No diré res que no sapigueu si us cont que em sent nacionalista i, com a tal, m’alegr que aquest equip vagi tan bé. Això que el Futbol Club Barcelona és més que un club és veritat. En l’imaginari col·lectiu, el Barça supleix la inexistent, per boicot espanyol, selecció catalana de futbol o, fins i tot, una hipotètica selecció dels Països Catalans. La gent s’hi sent identificada i el seu triomf sobre el Reial Madrid és com el triomf de la nostra selecció sobre la selecció espanyola.
Aquesta percepció, que ja té molts d’anys, encara s’ha incrementada més des que Joan Laporta n’és el president. El seu tarannà catalanista ha impregnat moltes de les decisions que ha pres la seva junta directiva. Ha signat convenis de col·laboració amb diverses entitats del món de la cultura, com puguin ser Òmnium Cultural i l’Associació Amics de la Bressola, fa les rodes de premsa en català i sovint les seves declaracions són a favor del país, de la nostra cultura i de la nostra llengua. També hi ajuda que l’entrenador, Josep Guardiola, sigui català i s’expressi normalment en aquest idioma.
Evidentment no tots els seguidors del Barça són catalanistes, ni tots els del Madrid espanyolistes, però sí que és ver que aquest perfil correspon a una majoria dels afeccionats de tots dos equips. Alguns, fins i tot, de manera insconcient.
Consider que aquestes identificacions, si se saben controlar i no desemboquen en violència, no són dolentes, ans, altrament, creen sinergies i unions que enforteixen, al mateix temps, el club i el sentiment de país. Persones com jo mateix, que no anam al futbol ni el miram per la televisió, som capaços d’establir simpaties amb el Barça per aquest simple motiu.
Aquí, a les Illes Balears, no hem estat capaços d’associar el sentiment de balearitat amb cap equip. N’hi ha hagut alguns intents però, malauradament, han fracassat. El Mallorca mateix, per posar l’exemple de l’equip més ben situat per poder liderar aquest procés, no ho ha aconseguit, malgrat que ho ha provat en un parell d’ocasions
