"Miquela, la Garrida, contava moltes històries de Joan Quinto, el delinqüent que, quan ella era al·lota, tenia tota espantada la terra de Salnés. Explicava com una nit, emparat en les ombres, entrà a robar a la rectoria de Santa Baia de Crisalmide, al costat de l’església, en un racó verd d’un atri cobert de tombes i ombrejat amb oliveres. En aquell temps, del qual parlava Miquela, el rector era un vell exclaustrat, bon llatí i bon teòleg.
Tenia fama de guardar molts diners i se’l veia per les fires anant muntat en una egua negra i blanca, sempre amb les beaces plenes de formatges. Joan Quinto, per a robar-li, havia escalat la finestra, que en temps de calors solia deixar oberta l’exclaustrat. Pujà el lladre gatejant pel mur i quan era a l’ampit amb un ganivet entre les dents, va veure com l’abat s’incorporava del llit i badallava.
Joan Quinto saltà dins la cambra amb un crit ferotge, ganivet en mà. Cruixiren els taulons del trespol amb aquell paorós prestigi que comunica la nit a tots els sorolls. Joan Quinto s’apropà al llit i es trobà amb els ulls del vell frare oberts i sossegats que el miraven. I li digué: I ara, al·lot, quina mala idea dus dins el cap?". Aquest fragment de narració pertany al volum titulat Jardí Ombrí vol, de Ramón del Valle-Inclán (1866-1936), que va saber, dins l’àmbit del modernisme donar un segell personal als seus escrits. Ell havia dit que no admirava d’infant i encara d’al·lot tant les gestes com el coratge de les ánimes.
És a dir, que se sentia atret per la bravesa, pels herois insensibles a la por i, per aquest motiu, l’abat del conte no mostra el menor temor davant del lladre armat i, ben al contrari, el tracta paternalment i intenta fer-lo reflexionar sobre la lletjor dels seus actes. Narracions de consell i llegenda, envoltades d’un cert misteri. Mestre del gènere, Valle-Inclán desenvolupa un estil i una forma on es veu una certa ornamentació pràctica, una suma d’adjectius imprescindibles, una abundància d’imatges, fent de tot plegat i com diu un crític, un regal per als sentits del lector. "Joan Quinto era alt, fort, airós i prim.
Tenia la barba de coure i les pupil·les verdes com a esmeragdes, audaces i exaltades. Pels camins, entre ambulants i firants, prosperava la veu que era molt brau i l’exclaustrat coneixia totes les gestes d’aquell individu que aleshores el mirava fixament, amb el ganivet aixecat, per aterrir-lo i que cridà: Tenc pressa, senyor abat, la bossa o la vida!". El clergue seguí el corrent del lladre. Li seguí parlant amb total confiança. Això fins a l’alba. Llavors, a poc a poc, sense fer cas del ganivet amenaçador, es vestí a poc a poc i es preparà per a baixar a l’església i celebrar la missa primera. Joan Quinto ho donà per cosa inútil i fugí com un ca llebrer.
