Fa uns anys, exactament en els temps del primer Pacte, vaig decidir tenir els meus minsos recursos en caixes d’estalvi balears perquè em vaig convèncer que era necessari participar de qualque cosa semblant a un banc nacional i que era millor col·laborar amb les caixes i la seva implicació en obra social que engreixar banquers rics sense escrúpols perquè, precisament, les caixes s’havien creat per proximitat als interessos del poble. L’elecció era clara i l’he recordada, amb un somriure a la cara per la meva incurable innocència, arran del fet que la setmana passada vaig assistir a la presentació del documental sobre la vida de Guillem Cifre de Colonya, titulat Un sant que no anava a missa.
El fundador de la Caixa de Pollença, que encara perdura, i de la primera escola mallorquina seguidora dels principis de la Institución Libre de Enseñanza, que la conjunció de caciquisme i d’església catòlica (que és dir gairebé el mateix) aconseguí tancar, també tenia clars la majoria dels principis que orientaren la meva decisió. Les caixes eren per al poble, per facilitar l’estalvi i el progrés dels més desafavorits. I, per aquest motiu, mai no podien compartir ni els mètodes ni les finalitats dels bancs, exclusivament preocupats pels beneficis dels accionistes i dels directius i per mantenir els avantatges de la classe dominant.
Aquests dies m’he atrevit a fer càbales sobre què opinaria Cifre de Colonya del sistema financer actual del nostre petit país. Què en diria aquest personatge valent, honrat i solidari que, malgrat els anys de democràcia, encara no s’ha reivindicat com es mereix (de vegades pens que el seu exemple encara avui fa tremolar les bases de la cobdícia de la nostra classe dirigent).
Perquè ara, distingir entre caixes i bancs, a efectes dels beneficis sobre els clients menys afavorits, és un exercici impossible que, si s’aconsegueix, deixa en mal lloc les caixes. Perquè elles són les que no perdonen una comissió a treballadors i pensionistes, mentre amb aquests doblers atien la cobdícia de la pitjor classe empresarial de la nostra història: els especuladors. Són les que, actualment, tenen els crèdits més cars i més difícils per a l’adquisició de l’habitatge o per afavorir el circulant dels petits empresaris.
I les que creen endogàmies en la contractació de personal i amaguen increments de sous als dirigents... Costa creure que persones de la lucidesa i de la integritat de Guillem Cifre i de Clara Hammerl, la seva esposa, s’asseurien tranquils en els consells d’administració de les nostres caixes (unes menys que d’altres) per participar de l’engreix dels especuladors i de la trista mala imitació dels banquers que fan els actuals directius.
