"Arribàrem a Cuacos i tan prompte baixàrem dels cavalls, emprenguérem a peu la pujada a Yuste, amb la natural impaciència de qui va a veure un lloc consagrat per la història... No es veu el que del monestir resta fins que un no s’hi troba i pateix en certa manera una desil·lusió, encara que després pugui rectificar.

Aquest monestir no degué ser mai ric, tot i que hi anà a morir Carles V. Però avui, desmantellat i empobrit, ofereix un trist aspecte. I encara més pobre es devia veure quan el visità Castelar, abans d’ocupar-lo els frares franciscans, que actualment en tenen cura. L’església és espaiosa, però senzilla. El cadiram del seu cor, de no gran mèrit, fou repartit entre els poblets dels voltants, la majoria a Cuacos.

El retaule ens digueren que era a Castejada. I els ornaments, els llibres d’or, tot s’escampà ací i enllà. A l’entrada mostren un noguer que diuen que plantà en aquell indret l’emperador. Però malencònic espectacle és el que ofereix el claustre del monestir, avui en ruïnes. Les pedres nues encalentides pel sol jeuen per terra, entre matolls i herbeis silvestres, els mitjans que abrigaren les sestes i les meditacions dels jerònims, columnes truncades que es projecten sobre la verdor de la muntanya i el blau del cel, i hom pensa, modificant la sentència del clàssic, que fins i tot les ruïnes han de perir: Etiam ruinae peribunt."

Escrivia això Azorín el 1912, en el seu temps de viatger rural. I tot plegat era un ressò que feia recular les memòries al temps de Mendizábal, nom de combat del polític Juan Àlvarez y Méndez (Cadis, 1790-Madrid, 1853), ministre d’Hisenda i president del Govern el 1835, que decretà la supressió de les comunitats religioses masculines i la desamortització dels seus béns.

A Mallorca hi havia en aquell moment cinc-cents religiosos vivint a convents, entre dominics, franciscans, carmelites, agustins, trinitaris, mercedaris, mínims, caputxins, jesuïtes, teatins, congregants i missionistes. Per sort, llevat del Convent de Sant Domingo i el de Sant Francesc de Paula, que foren enderrocats, avui encara conservam els altres monestirs urbans juntament amb les seves esglésies, ja sien gòtiques, renaixentistes, barroques o neoclàssiques.

Autèntiques joies de la nostra història de l’art pel que fa al gòtic, és l’església i claustre de Sant Francesc d’Assís. El convent de Monti-sion podria ser considerat una apoteosi del barroc, com és natural, amb les seves virtuts i defectes. D’un goticisme català i mediterrani és el de la Mercè. I d’estructures classicistes el de Sant Felip Neri.

Barroquisme excepcional el de la capella de Sant Nicolau de Tolentino a l’església del Socors. Altres obres de pintura, escultura, orfebreria, talla, brodat, etc. anaren substituint les anteriors, desaparegudes en cases particulars, quan els immobles religiosos eren ocupats com a oficines públiques, improvisats habitatges, presons d’urgència i qui sap quantes més coses.