"Puc garantir que és absolutament errat pensar que un nas artificial sia un avantatge. El nas natural, el nas que cadascú de nosaltres duu des del seu naixement, segueix els seus instints, porta un camí dibuixat al davant d’ell i es troba unit al nostre organisme de vísceres i de sang. En altres termes, no té vida autònoma i no és susceptible d’una educació especial. El més perfecte dels nassos naturals serà sempre un nas que tossirà, es refredarà, caurà malalt, això sens comptar-hi que de vegades representa un paper molt ridícul per la seva mida. Per contra, el nas artificial posseeix el privilegi que se’l pot educar a voluntat. Al meu, per exemple, l’he acostumat a aspirar les bons olors i a no ocupar-se gens ni mica de les dolentes; mentre que un nas natural es veu obligat a ensumar-ho tot, i només Déu sap el que es precís ensumar de vegades..."
És la prosa humorística de Luigi Antonelli, nascut a Atri (Abruços) el 1882 i que morí a Roma el 1942. Fou periodista, caçador, quiromàntic i escriptor.
L’humor és la columna vertebral de tota la seva producció, tant en el teatre com a la seva obra purament literària.
Escrivia un dels seus crítics que es tracta d’un literat de gust. La sensibilitat d’Antonelli dóna, a més, als seus relats un ornament personal d’observacions profundes, de suaus matisos descriptius i de vibracions sentimentals.
Aquest relat, que fa una crítica humorística de la cirurgia estètica quan no té altre objecte que satisfer la vanitat, resulta encara ben actual. També s’ha dit d’Antonelli que aquest humor està constituït per l’antítesi en la qual es poden debatre contínuament els personatges, això entre el gest que realitzen i el que voldrien realitzar. Aquesta oscil·lació vertiginosa de somni i realitat, lògica i absurda, versemblable i inversemblable, expressa el temperament irònic de tots els seus personatges, oposats als seus germans del teatre grotesc, per a viure les seves aventures lluny de l’existència real, imaginària i quimèrica, enmig d’un panorama fabulós.
"El mateix nas no posseeix el mateix olfacte amb tothom. Hauria d’aconseguir entregar a cada home el nas que li convé, és a dir, el que és veritablement el seu nas i que, per dissort, és quasi sempre ostentada per un altre... Ho explicaré millor. Imaginau que la vostra dona, amb la qual no aconseguiu viure d’acord, és la vostra dona? No. En absolut. Us haveu casat, senzillament, amb la muller d’un altre i aquesta dona hauria anat ben dreta si s’hagués casat amb aquest altre. Així, l’esposa d’un personatge amb galons que vaig trobar al Japó i el qual colze vaig ferir sense voler, sense que ella advertís la meva presència, puix que s’havia repenjat sobre una gàbia per examinar un gall nan ensinistrat... Aquella dona era tal volta la meva esposa, tot i que va restar per sempre més al costat de l’home dels galons a la bocamànega...".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.