L’improbable lector d’aquesta humil columna sap que tenc per costum no parlar de temes lingüístics. I aquest costum crec que està justificat per dues raons bàsiques. En primer lloc, una primera raó és que en aquestes mateixes pàgines ja abunden les columnes i les anàlisis sobre la qüestió de la llengua. Fins i tot diria que hi ha un cert abús o inflació si se’m permet l’expressió. En segon lloc, una segona raó és que encara que els mallorquinistes o nacionalistes tenguem sempre una certa especialització filològica allò cert és que, personalment, no som cap expert en la qüestió.

Tot i això, tot i aquesta prevenció, la veritat és que hi ha dos fets que em conviden a parlar-ne. Per una banda tenim una coalició PSOE-PP a Euskadi que es fonamenta en gran mesura en un acord per desfer i destruir els avanços que en matèria de normalització tant a l’escola com als mitjans de comunicació havia impulsat el Partit Nacionalista Basc i els seus socis de govern, entre els quals hi va haver el mateix PSOE; paradoxes de la vida? Per una altra banda tenim aquí i ara mateix, a les Balears, una intensificació de l’atac contra els petits avanços que ha assolit la nostra llengua i cultura. Un atac que queda perfectament explicitat per l’aposta del PP en el sentit de derogar la reitadament incomplida Llei de normalització lingüística i l’anomenat Decret de mínims i un atac que queda explicitat quan, per destacats líders, es neguen coses tan bàsiques com el dret a ser atesos en català.

La demagògia existent és d’un volum i d’una contundència tan bestial que resulta difícil no indignar-se. En la meva opinió tot comença per una tergiversació inadmissible. El bilingüisme i una política que cregui realment a potenciar el bilingüisme consisteix a possibilitar que els ciutadans siguin capaços d’utilitzar indistintament les dues llengües oficials. La protecció i defensa d’una llengua, com és el cas de la nostra llengua pròpia segons l’Estatut, es troba més o manco estipulada i fixada. Una estipulació o fixació que no han fet quatre radicals, tres il·luminats i dos independentistes, sinó que l’han feta organismes que mereixen tot el respecte del món com el Consell d’Europa. M’estic referint a un conveni internacional ratificat pel Regne d’Espanya com és la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries. Una carta que per exemple diu amb relació a l’educació que una part substancial de l’ensenyament s’ha de fer en la llengua regional o minoritària (Decret de mínims) o que per exemple diu que s’ha de vetllar perquè els parlants de llengües regionals o minoritàries puguin rebre una resposta oral o escrita (dret a ser atès) en el seu idioma.

Aquests exemples només els he assenyalat per accentuar com és d’absurd i contrari a l’ordenament europeu que algú s’atreveixi a qüestionar unes polítiques lingüístiques que pretenen una cosa tan senzilla i compartible com és el domini de les dues llengües oficials. En conseqüència crec que l’atac que estam vivint es mereix una resposta assenyada i argumentada que doni llum allà on alguns només hi volen posar fum. En aquest sentit és lògic que des d’aquí me sumi a la convocatòria feta per l’Obra Cultural Balear pel proper dissabte horabaixa per sortir al carrer a Palma per reivindicar coses evidents i de sentit comú. Coses que a un país mínimament normal i orgullós de les seves senyes d’identitat no tendrien discussió possible. Haver de rebatre coses evidents resulta decebedor i esgotador, però no hi ha més remei que fer-ho. A veure si dissabte som capaços de donar una resposta civilitzada a tanta agressió gratuïta.