Una altra Diada necessària

La veritat és que no n’estic gaire content d’haver de tornar a tractar aquest tema. M’agradaria no haver-ne de parlar. I més m’agradaria si no calgués cap altra Diada per la Llengua. Però, malhauradament, vivim permanentment amenaçats. Les amenaces canvien. De vegades, però no sempre, també canvien els amenaçadors, però no hi ha manera que aquesta llengua nostra que tant estimam deixi d’estar al punt de mira de qui tan poc l’estimen. Enguany tenim un sindicat de metges i un altre d’infermes que volen guanyar-se les garroves aquí, però que els és ben igual entendre o no entendre els seus pacients i es neguen a aprendre la llengua de la terra que els acull i els dóna feina. Com si fos una cosa dolenta saber més!

També tenim l’ofensiva antimallorquina del Partit Popular, que ara renega de les lleis que ell mateix va promulgar quan ostentava el poder. Ja no els va bé el Decret de Mínims a l’Educació, ni tan sols la Llei de Normalització Lingüística i, òbviament, també s’oposen que el personal sanitari hagi d’entendre’ns quan ens atengui. Na Rosa Estaràs va arribar al límit de negar-nos el dret de ser atesos en català! Estaria molt content si no importàs escriure aquest article, si no calgués convocar cap Diada per la Llengua, si tots els que vivim aquí tenguéssim clar que la llengua és un valor afegit, que és un bé de tots, que tots l’hem d’estimar i compartir, que ha de ser l’element fonamental de la nostra cohesió social, que l’hem d’oferir a qualsevol nouvingut, sigui d’on sigui, per facilitar-li la seva integració i que es pugui sentir un mallorquí més. I si fos així hi hauria un consens entre tots els partits polítics per evitar fer dels drets lingüístics una arma política, ans, altrament totes les formacions defensarien que qualsevol persona pugués viure en català a les Illes Balears sense cap tipus de discriminació. Però no és el cas. Així que, un any més, haurem d’anar a la Diada!