De les meves múltiples mancances, una de les que em produeix més dolor és sense cap dubte no tenir sentit musical: que no hi ha manera d’entonar. Aquesta incapacitat ha fet del tot impossible acomplir una molt preuada vocació. No era cap altra que ser en Frank Sinatra i poder cantar cançons com aquella que diu "I’ve got you under my skin". Us assegur que he tengut tots els sentiments necessaris i més per poder-la cantar, però l’entonació ha estat sempre una tragèdia.

El dolor que m’ha produït la meva manca de sentit musical no s’ha limitat a no poder cantar amb públic –ni en privat– cançons d’amor, sinó que he hagut de limitar molt el meu repertori d’acudits. He renunciat a contar aquells on surten mexicans, andalusos, gallecs, bascs o argentins. Les úniques imitacions que em surten mitjanament potables són les de valencians.

La meva limitació és tan gran que ni tan sols sé imitar l’accent pobler i, per això, mai no m’atrevesc a contar un dels acudits que més gràcia m’ha fet mai. És el d’un pobler que no vol fer la mili i li aconsellen que es doni per inútil al·legant que té tres collons en lloc de dos. Quan arriba davant el metge que presideix el tribunal li diu: "Senyor metge, tenc tres collons".

El metge li diu que s’abaixi els calçons i, amb delicadesa, li posa mà als baixos, palpa i li diu: "Jo no en toc més de dos" i el pobler amb una mitja rialla i amb cara de satisfet li contesta: "Síí... però són grooossos, eh?". Us assegur que tota la gràcia de l’acudit rau en si un és capaç de dir grooossos a l’estil pobler. Si vosaltres tampoc no sou capaços de fer el pobler, demanau l’ajuda a un pobler i veureu com us farà molta gràcia. Recordau: s’ha de dir grooossos.

I és que tenir-los grossos és un desig de qualsevol home. No sols per poder posar-los damunt la taula quan és necessari, sinó perquè creuen que així augmenten el seu atractiu sexual i asseguren en conseqüència la fidelitat de la seva estimada. És aquesta –la relació directa entre la masculinitat i la grossor del testicles– una llegenda estesa en moltes cultures, però que la ciència d’orientació darwinista ha posat molt en dubte.

Els evolucionistes posen com a exemple o contraexemple la grandària dels testicles d’alguns simis: molt grossa en el ximpanzé, molt més petita en el goril·la i l’orangutan. Si s’observa els costums reproductius d’aquests animals, es pot veure que els ximpanzés acostumen a viure en promiscuïtat i quan la femella va moguda té cada dia relacions sexuals amb diversos mascles.

El goril·la i l’orangutan tenen uns altres costums i els mascles predominants, encara que tenen els collons més petits que els del ximpanzé, defensen amb molta més agressivitat l’ús sexual en exclusiva del seu harem: foragiten els possibles competidors. L’explicació es veu ara lògica a la llum del darwinisme.

El ximpanzé per poder transmetre els seus gens necessita injectar molts d’espermatozous dins la vagina de la femella, on hauran de competir amb els dels seus rivals. És com un jugador de loteria que intenta que li toqui la grossa a força de comprar molts de números. Per contra, a la vagina de les goril·les i les orangutans no hi arriben més espermatozous que els del mascle predominant.

Aquests no necessiten comprar molts de números: en el bombo –que les feministes em perdonin la grossera comparació– no hi ha més números que els seus. La transmissió dels seus gens i, per tant, la dels seus trets –entre ells el de tenir els testicles relativament petits– està assegurada. Tenir els collons grossos no seria, segurament, més que un entrebanc per córrer o per trepar. Un desavantatge. Fascinants les explicacions darwinistes!