Quan era nin vaig viure l’evolució de la pesta porquina a Mallorca. Per entrar a les cases, parl dels anys seixanta, t’havies de fregar les soles de les sabates amb lleixiu, les solls es feien més netes... però res, els porcs eren sacrificats amb el conseqüent desastre per a les economies pageses. A través de la geografia, ja de més grandet, i de la mà de T. Hägerstrand, vaig trobar reflexions sobre els models de difusió (de la cultura, dels aliments, de les innovacions, de les malalties...).
En poques paraules, la pesta havia arribat a Mallorca a partir d’un focus emissor situat al centre d’Àfrica, on era endèmica. Els primers porcs europeus s’havien contagiat a Portugal, pel comerç amb les seves colònies, ja sigui a través d’importacions del port de Lisboa o de porcs que prop de l’aeroport eren alimentats amb deixalles, algunes d’elles amb origen a Angola. D’allà a les ‘dehesas’ d’Extremadura i cap aquí. Fa mal atribuir-li altres orígens.
La història actual també prové dels porcs, en aquest cas per la por que causa el grip d’aquests animals, del seu contagi a humans, i entre humans després, sobretot això darrer. El cas és que les mutacions dels virus o el salt a infectar humans amb malalties que originàriament només es transmetien entre animals, o a persones que hi tenien contactes molts directes, ha passat a destapar temors immemorials.
El grip dels pollastres, aquests anys passats, ja va causar alarma, la por d’una pandèmia. Amb la conseqüent desfeta econòmica, baixada del consum, descens dels viatges a les zones infectades, augment dels productes farmacèutics antivirals i de les mesures preventives. Ara toca al porc, animal totèmic dels mallorquins –ens espanta més que el mal de les vaques boges, que també passava als humans–, i no ve d’Àsia, sinó d’Amèrica. Els porcs en aquest cas han actuat de gresol, en ser coinfectats, han originat un nou tipus patogen per a l’home, qui sap si en un camí semblant a la gran pandèmia de grip de l’any 1918.
Vull dir amb això que és una espècie de retorn, com l’anomenada venjança de Moctezuma, terme col·loquial per a referir-se a les diarrees causades als turistes, principalment els qui visiten Mèxic. Venjança perquè els conqueridors, frares i soldats que anaren a Amèrica, dugueren malalties al nou món, provocant mortaldats enormes: la malària, la febre groga, la verola, el xarampiò, i el grip! Algunes altres s’exportaren de retorn cap a Europa, com la sífilis que es suposa que ja arribà en la primera tornada de Cristòfol Colom.
Els mexicans no volen que es digui grip de Mèxic, tanmateix la sífilis es va dir mal napolità, mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians. Una altra venjança de Moctezuma? Però ràpida. En hores, en pocs dies, una malaltia vegetal, animal o humana es pot difondre d’un als altres continents. Els viatges, el turisme, l’emigració, els ports i els aeroports són els vectors moderns d’aquesta difusió ràpida i globalitzada.
Més enllà de les consideracions científiques, que els epidemiòlegs s’encarreguen molt bé de posar al seu lloc, i del pànic a una pandèmia de grip, normal en societats molt comunicades, i més a un grip nou, n’hi ha que li afegiran la part de llegenda urbana amb derivacions novel·lesques.
Em referesc que hi ha una tendència a creure que les coses passen perquè una mà negra, algú indefinit i malèvol, o la CIA i els militars ho han provocat. Vegem un exemple. La SIDA, una pandèmia recent, una malaltia que passà d’animals a humans, amb focus endèmic en el centre d’Àfrica. Un mariner britànic o un ‘hostès’ canadenc (una altra vegada els vaixells i els avions com a vies de contagi) que hi tengueren relacions sexuals –el mariner als bordells del ports del golf de Guinea, el canadenc relacions homosexuals a una ciutat– exportaren el que es va dir ‘pneumònia atípica’; associada a un sarcoma a la pell es dictamina per primer pic a Nord-amèrica el 1981, fins que s’aïlla el virus a França el 1984. Idò bé, associat a aquesta difusió hi ha versions que la SIDA és una creació de científics en un laboratori per encàrrec d’alguns governs.
Una d’elles es fonamenta amb la semblança del virus amb una patologia de les ovelles i una forma de leucèmia, la conclusió: el VIH és un virus "fabricat" en un laboratori de genètica. No hi falta la connexió amb els experiments amb humans practicats als camps de concentració nazis, ni el càstig de Déu als homosexuals.
Un altre dels pànics de les societats modernes: ésser infectades, a posta o casualment, per algun experiment amb les anomenades ‘armes de destrucció massiva’; el terme el va popularitzar Bush quan el donà com a excusa per envair l’Iraq que, segons ell –i José M. Aznar–, n’era dipositari o fabricant. La gent es va adonar que aquestes armes existien. Són de quatre tipus: químiques, nuclears, radiològiques i biològiques.
L’Iraq generalitzà el temor de la possible existència d’elements patògens usats per a la guerra biològica. Tot i que el president Nixon signà el 1969 la carta de la seva prohibició, es dubta si s’aturaren realment les Big Five Weapons (cinc grans armes) que la CIA manejava, com el famós Àntrax, o la que provoca botulisme, o la febre dels conills, causada per un bacteri resistent als lleixius i a la congelació. Aquesta por moderna de ser enverinats per virus o bacteris fabricats a laboratoris, es desperta amb força quan alguna malaltia incontrolada, o incontrolable, arriba a l’opinió pública.
Ja el nom s’hi dóna: grippe o influenza. Ni els francesos volen la paraula, la donen com d’origen alemany, gruppen, d’on deriva gripper que vol dir ‘que t’agafa súbitament’. Els italians li digueren influenza, és com s’anomena a Estats Units i a Mèxic, com que no sabien molt bé d’on venia donaren la culpa a les influències dels astres (obscuri coeli influentia), o a "l’influenza del freddo", pel seu caràcter estacional. Ni musulmans, ni jueus, mengen carn de porc. És senzill manejar la cultura popular a través de tèrboles lluites ideologicopolítiques d’origen i final incert. Si més no, observem el cas del virus Ébola, pel riu Ébola del Congo.
Un dels més letals que es coneixen, que provocà febres i hemorràgies, identificat el 1976 al centre d’Àfrica. Creadors de ciència ficció ja han fabulat les conseqüències que tendria un virus d’aquest tipus a Occident. Ken Follett, o Tom Clancy que ha imaginat atacs bioterroristes espargint virus des de l’aire durant la celebració d’uns Jocs Olímpics. Al cinema, l’obra més coneguda és Outbreak, amb Dustin Hoffman i Rene Russo fent d’experts epidemiòlegs en un cas d’una ‘monea’ infectada, exportada clandestinament a Amèrica, que contamina humans. Hi surten tots els ingredients, mascaretes, aïllament de poblacions, l’exèrcit, la CIA. El final és hollywoodià: happy end. Esperem també un final feliç a la possible pandèmia gripal originada a Mèxic. O als USA?.