He de començar l’article amb un reconeixement: va ser Bartomeu Mestre qui, en aquestes mateixes planes, va recuperar i va posar en circulació el record d’aquest himne de Nacions Unides, encarregat oficialment i estrenat a Nova York, i oblidat després per motius que ens remeten a les misèries de la història. Em limitaré a un breu resum, per als lectors a qui fins ara els havia passat per alt aquesta història. L’any 1970, el birmà Sithu U Thant, aleshores secretari general de Nacions Unides, va voler que l’organització que dirigia tingués un himne oficial i va tenir el bon gest d’encarregar-ne la música al gran Pau Casals i la lletra al no menys gran W.H. Auden. Del primer, puc explicar poques coses que no sàpiga el lector que ha sentit un calfred quan escoltava un enregistrament del seu Cant dels ocells interpretat al violoncel.
Del poeta britànic, en citaré un aforisme en vers que és un meravellós exemple de saviesa literària expressada amb gràcia: "Benaurades les regles de la mètrica/ que anul·len les respostes automàtiques,/ ens forcen a pensar dues vegades/ i ens alliberen dels grillons del Jo". Un poeta immens, en definitiva, que va saber respondre al repte de sintetitzar poèticament l’esperit de la Carta de les Nacions Unides: a la seva lletra, la possibilitat de la concòrdia entre les nacions pren la forma de l’harmonia del cant coral. Reprenent el fil: l’himne de Casals i Auden va ser estrenat el 1971, va ser admirat i va caure, després, en l’oblit. Ara mateix, Nacions Unides el considera "un himne", sense cap reconeixement d’oficialitat. Bartomeu Mestre fa referència a les raons que poden explicar aquest silenci: ni Casals ni Auden eren, per motius diferents, personatges còmodes per a l’Espanya de Franco i per al Regne Unit.
Podem mirar de reparar aquesta injustícia històrica? Esperonats pel coneixement de la història, n’hi ha alguns que s’hi han posat. O, si se’m permet, ens hi hem posat. Des del Bloc per Mallorca hem promogut una proposició no de llei que ha acabat amb un pronunciament unànime, per part del Parlament de les Illes Balears, a favor de la recuperació de l’oficialitat de l’himne. Hem duit, també, la qüestió a les Corts espanyoles: el senador Pere Sampol ja ha formulat una pregunta per escrit al govern espanyol (que ha contestat amb quatre vaguetats molt poc comprometedores) i fa comptes formular-ne una d’oral. Procurarem, també, que la qüestió pugui ser tractada en altres parlaments. Hi ha, també, un interessant grup del facebook ("Recuperem l’himne de l’ONU de Pau Casals i W.H. Auden") que compta, a dia d’avui, amb prop de quatre-cents adherits.
No és un assumpte directament lligat als interessos més peremptoris de la ciutadania, ni és una d’aquelles qüestions en què la humanitat es juga el seu futur, però és una causa justa. Un músic del país i un gran poeta varen posar la seva excel·lència artística al servei de les relacions de pau entre els països: val la pena que ens esforcem a recuperar el seu esforç.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Estic alucinant amb el to de la Neus. El grup que el Talaiòtic ha creat al Facebook, al que pertanyo i a través del qual he arribat aquí, s'ha creat de manera totalment desinteressada i sense cap ànim de lucre. Jo ni em vaig plantejar qui havia escrit el text de l'encapçalament i no crec que sigui important (sense despreciar al que ho hagi fet, és clar), simplement em va semblar interessant la reivindicació que es duia a terme. La meva aportació ha estat la traducció del text al francès, i evidentment ni se m'acudiria demanar que constés el meu nom com a autor, el que se'n vulgui aprofitar que ho faci. I el calificatiu de "pinxo" em sembla totalment fora de lloc.
"No és un assumpte directament lligat als interessos més peremptoris de la ciutadania, ni és una d'aquelles qüestions en què la humanitat es juga el seu futur, però és una causa justa." Doncs jo penso que pot ser per mala educació i informació que no ens sigui d'interès peremptori a la ciutadania. Però estic convençuda que és en detalls com aquests que ens hi juguem molt del futur, i del present. I molt. Bo que es posi en marxa una reclamació col·lectiva. Avui a Presència també podem llegir un article d'en Bartomeu Mestre, i el grup a facebook segur que fa bona feina de difusió i implicació també. Que entenc és el que cal.
Em sap greu que t'ho prenguis així Neus, és cert que em parlat per correu electrònic, però en els mails en cap moment m'acusaves a mi d'apropiar-me de la denúncia feta per Bartomeu Mestre i de no citar la font, cosa totalment falsa com és fàcilment comprovable tant al meu bloc com al grup de Facebook, sinó que m'has parlat de no se quins periodistes. Ha estat quan he vist aquest comentari aquí en públic que no podia deixar de respondre'l. Esper que ho entenguis. Tal vegada arran dels mails t'havia d'haver demanat a tu en privat que rectificassis aquest comentari, però veig que malgrat saber que mai he amagat la font insisteixes en el teu error. Una llàstima, certament. En tot cas, per mi en Bartomeu Mestre, a qui no tenc el gust de conèixer, es mereix un monument per haver tret a la llum aquesta censura, que ell en cap moment pateix almenys per part meva.
Això no anava amb tu, m. a., però ja que t'hi poses, almenys sigués objectiu i imparcial. Si vols fer una renyada paternalista no facis parts i quarts. Repassa i veuràs que el Talaiòtic a qui tu defenses també deu fer desqualificacions personals si m'acusa d'injusta i de falsa. O no? I ho fa l'endemà mateix d'haver-ho donat tot per aclarit en privat. Un bon amic d'idees clares m'havia recomanat que no m'hi ficàs. Per correu electrònic m'havia escrit: "Les àguiles no cacen mosques!". Li havia d'haver fet cas! Tenc seriosos dubtes que els objectius siguin els mateixos. Al capdavall lluitar contra la censura i defensar la llibertat i la veritat "no és un assumpte directament lligat als interessos més peremptoris de la ciutadania, ni és una d'aquelles qüestions en què la humanitat es juga el seu futur" - con dius tu-. Només "és una causa justa". Així que val més deixar-ho córrer, no ho trobes?
No entenc, i em sap greu, que un article meu hagi donat lloc a una disputa, amb desqualificacions personals incloses, entre gent que comparteixen els mateixos objectius. La veritat, no veig que Talaiòtic Eduard puguin ser acusats de no esmentar la procedència de la història.
De comentari injust i fals, res de res! Cantin papes i mentin barbes! Transcric el text (afusellat i sense esmentar la font) que encapçala la campanya de Facebook de... oh! quina gràcia! el mateix Talaiòtic. En tot cas, amb els correus privats que ens hem bescanviat fa molt més de les 14 hores que separen aquests (i que miraré de fer arribar a qui correspon) ara també sé que ets un hipòcrita i, per tant, prescindiré de qualsevol altra comunicació amb tu. Així que ja ho saps! El 24 d'octubre de 1971 s'estrenava mundialment a la seu de l'ONU a Nova York l'Himne de les Nacions Unides, també conegut com a Himne de la Pau, compost pel músic català Pau Casals amb lletra del poeta nordamericà d'origen anglès W. H. Auden, per encàrrec del llavors Secretari General U Thant. Va ser l'única vegada que va ser interpretada l'obra, ja que a partir de llavors va ser proscrit i censurat per interessos polítics de l'Espanya franquista com a represàlia contra Casals, que es trobava exiliat, per les declaracions que va fer en aquell mateix acte, proclamant la seva catalanitat davant el món, i pel suport d'Auden a la causa de la democràcia en la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la seva reconeguda homosexualitat. El Regne Unit s'aprofità igualment de la maniobra d'Espanya, perquè també considerava Auden un traïdor ja que el 1939 va partir cap als Estats Units, d'on adoptaria la nacionalitat, decebut i crític amb el seu país per no haver defensat la causa republicana a l'Estat espanyol. La mort tant de Casals com d'Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l'ONU han contribuit a l'oblit d'uns fets que mereixen ser reparats. Per tots aquests motius, reivindicam la restauració de l'Himne de la Pau com a Himne oficial de les Nacions Unides, com a acte de reconeixement i de desgreuge als seus autors, i com a condemna i rebuig de les pressions i la censura exercida pels poders intolerants i dictatorials que han abocat l'obra a l'oblit.
Neus, aquest comentari teu és totalment injust i fals. Els primer enllaços que hi ha posats al grup del Facebook són precisament els articles d'en Bartomeu Mestre a e-criteri i en aquest diari, i l'article d'en Riudavets sobre el tema també el menciona. Abans de difamar els altres mira bé de saber de què parles.
Molt bé, però els de facebook i en Riudavets són uns pinxos que afusellen la feina dels altres sense esmentar la font. Amb això practiquen la mateixa censura que patiren Casals i Auden. Si voleu tenir la informació correcta, podeu visitar el blog de Cil Buele o el del Lobby per la Independència. Per sort circula un correu aclaridor que detalla l'origen de la notícia: 27 de novembre de 2008: http://www.e-criteri.cat/p_extra.htm i 2 de desembre de 2008 al Diari de Balears.
Bona Miquel Àngel! Els que no conegueu el grup a Facebook el podeu trobar a la següent adreça: http://www.facebook.com/group.php?gid=58049692873