Era el minut seixanta del partit. Xavi va enviar la pilota a l’àrea turca i Piqué va clavar-la a la xarxa de la porteria. De manera que si no vols tassa, tassa i mitja. Xavi Hernández és nascut a Terrassa i, Gerard Piqué, a Barcelona. Ambdós, per tant, catalans de soca-rel. No cal dir que els seguidors espanyols no els ho tingueren en compte. I el Santiago Bernabéu, l’únic camp del món on s’insulta amb més ganes els catalans que els negres, va embogir d’alegria. El gol tenia un valor doble. Amb aquesta victòria, Espanya pràcticament s’ha classificat per a jugar la fase final del mundial de Sud-àfrica. Heus ací, una de les dues lectures. L’altra no s’ha de fer en clau esportiva, sinó de país. El tàndem Xavi-Piqué acabava de fer una botifarra monumental a tots aquells que aspiraven a veure participar les seleccions catalanes en competicions internacionals.

"¡Soy español, soy español, soy español...!". I tant. El Torneig de les Nacions, amb participació catalana, no es farà per ara. I és probable que no es faci mai, perquè Espanya no ho vol. I vulgues no vulgues Espanya administra els nostres drets i llibertats, i ens diu allò que podem fer i allò que no farem ni que ho demanem plorant. Fa dos anys, en fer-se càrrec de la presidència de la Generalitat, Pepe Montilla va afirmar que Catalunya es disposava a contribuir a la governabilitat d’Espanya. Volia dir, exactament, que els catalans farien Espanya, atesa la incompetència pregona de tots els que ho han intentat a partir d’Isabel i Fernando: els Borbons, els general colpistes, la CEDA i el Pepé, i Tito Boadella. Els resultats són evidents. Els Xavi, Piqué, Puiol, Cesc, Busquests, Albiol, Capdevila i Riera han fet gran la selecció espanyola de futbol.

I Pau Gasol, a més a més de dirigir els Lakers a l’NBA, treu temps per a impartir lliçons de sociolingüística per Internet en la línia d’El Pescadilla, que parlava català a les tavernes de Gràcia i cantava en castellà, un idioma universal. Fet i fet, des de Catalunya s’està consolidant Espanya. Però no la República Ibèrica de Maurin ni el país de blanc d’ou d’Azaña, sinó l’Espanya de sempre: la de pedra viva del doctor Negrín, per citar un socialista de morro fort davant les reivindicacions catalanes. Montilla fa una feina d’allò més eficaç, amb el suport impagable d’ERC. Però ningú com Carme Chacón per a personalitzar millor l’espanyolització del catalanisme. Per entendre’ns: Montilla distribueix el joc i la Chacón fa els gols. El fet que una catalana faci saber que retira els soldats de Kosovo, perquè Kosovo és un exemple de secessionisme per a Catalunya i Euskadi, ha provocat els elogis més encesos dels socialisme castís. I remor feliç de sotanes.

I brindis de la dreta. De manera que ja corren veus que situen la Chacón a la vicepresidència en substitució de Fernández de la Vega. Els catalans fan Espanya, però no la catalanitzen. Més aviat provoquen l’efecte contrari. És a dir, espanyolitzen Catalunya. Zapatero no pot acopar. Ni Rajoy. Franco els concediria un títol nobiliari. PSOE i Pepé estan a punt de procedir a l’ocupació de les institucions basques i, a Galícia, el BNG torna a estar fora del govern. Catalunya pot senyar-se tres vegades, a veure si des de dalt li donen una mà. El País Valencià pateix paràlisi i, les Illes Balears, anèmia. El futur no és gaire esperançador. I, així i tot, ens el prenen de les mans. Madrid vol administrar-lo. Allò més genuí que ens queda són els Mossos d’Esquadra. I si no ens els prenen, és perquè, estant on estan, aporten a segons qui més alegries que el futbol. Des de la Plaça Universitat a la Via Laietana és seu. I peguen més i millor que els grisos.