El gran pas

Si els he de ser sincer, mai no he estat animeta partidària d’actes d’on un en surt a colzades i amb les sabates tenyides de brutor. No tinc remei, per més voluntat que hi hagi posat, no toler les aglomeracions. Tot i això, fa uns anys la inèrcia va voler que presenciés el pas de la processó del Dijous Sant, a sa Pobla. La veritat és que vaig quedar un tant esbalaït. Talment fos un guiri, la fredor d’aquella nit, la melodia del pas i aquells rostres de sang calenta em deixaren amb la boca badada. Just davant meu, hi havia una padrina ben engalanada que explicava amb devoció a la seva néta com el bonjesuset moria, per després tornar a estar entre nosaltres. Quan la nina ja treia fum per les orelles, aquella madona de metre i mig reprengué la seva tasca pedagògica, tot fent esment al penediment i al perdó per veure amem si així deixondia l’interès d’aquella nina.