Si els he de ser sincer, mai no he estat animeta partidària d’actes d’on un en surt a colzades i amb les sabates tenyides de brutor. No tinc remei, per més voluntat que hi hagi posat, no toler les aglomeracions. Tot i això, fa uns anys la inèrcia va voler que presenciés el pas de la processó del Dijous Sant, a sa Pobla. La veritat és que vaig quedar un tant esbalaït. Talment fos un guiri, la fredor d’aquella nit, la melodia del pas i aquells rostres de sang calenta em deixaren amb la boca badada. Just davant meu, hi havia una padrina ben engalanada que explicava amb devoció a la seva néta com el bonjesuset moria, per després tornar a estar entre nosaltres. Quan la nina ja treia fum per les orelles, aquella madona de metre i mig reprengué la seva tasca pedagògica, tot fent esment al penediment i al perdó per veure amem si així deixondia l’interès d’aquella nina.

I és que el pecat i el perdó sempre han estat una de les debilitats de les religions. No és casual. Aquells que històricament han patentat l’indult, han estat els qui han controlat la llibertat. De fet, podríem convenir dient que el perdó és un mecanisme d’alliberament de males consciències. Com ha succeït en l’àmbit militar o en el polític, en la seu de les grans religions la dona no ha estat situada al mateix nivell que els homes. Aquests han absorbit bona part de l’art de l’indult i, en alguns casos, també la seva ofrena. El naixement de la dona penitent, idò, no només fa més humà el sentit del pecat i del perdó, sinó que també atorga una dimensió més a la tan perseguida llibertat.