Ja sé que la dita diu que no és el mateix receptar que prendre. I també sé que els apotecaris no recepten res, però venen medicines i com a mínim, en el seu codi deontològic més íntim, deuen creure que allò que despatxen és saludable per a la població, ergo, per a ells també, si ho haguessin de menester.

Serveixi d’exemple el romanç –no sé si comprovat o no– que diu que hi havia un farmàcia que no dispensava preservatius perquè anava en contra de les creences íntimes del titular. Opció aquesta que podran considerar dubtosa, des del punt de vista de servei públic, però que no deixa d’honorar l’apotecari: seria incapaç de receptar allò que no estaria en disposició de prendre.

Si he dit tot això, una mica enfarfegós si tant voleu, és perquè una de les mans dretes de na Rosa Estaràs no és altra que el batle de Marratxí, José Ramón Bauzá, apotecari de professió, però que presenta la curiositat que no pren allò que recepta, o allò que dispensa, que hauríem de dir per ser més exactes. Per dir-ho en paraules dolces, en Bauzà és la cara amable de les ignominioses tesis que defensa en Delgado, batle també ell, i filòleg afeccionat a hores perdudes.

Si el de Calvià suposa, essent generosos, l’extrema dreta genocida lingüística, el de Marratxí suposaria la dreta incivilitzada. Rere aquest posat de figura d’orla decimonònica que exhibeix, coll de beata quan cal i tot, s’hi amaga una no gens dissimulada batalla lingüística; a favor, això sí, del castellà i, com és obvi, en contra del català.

Com podeu imaginar, il·lustrat com pretén, no dirà mai públicament una paraula en contra de la llengua d’aquí però farà proclames dialèctiques i –ai las!– ho durà a la pràctica més extrema, en favor del bilingüisme, que tots ja sabeu on condueix. I no li sabrà gens de greu gravar les arques municipals, ergo tudar els doblers de tothom –vaja quin pecatot en temps de crisi!– per dur a terme la seva particular ideologia lingüística.

Així, per exemple, les targetes d’invitació a exposicions i altres actes culturals que es fan a Marratxí es feien en català i no hi havia cap problema, tothom les entenia i no crec que hi hagués cap queixa popular perquè la cosa no fos així. Per tant, com solen fer els polítics de la dreta, quan una cosa funciona, no ho toquem... però en aquest cas no va ser així. Ara es fan en bilingüe, la qual cosa incrementa el cost d’impressió.

I qui diu les targetes aquestes diu els programes de la Fira del fang, de les festes patronals, etc. Com sempre, paga el poble! Ara bé, aquesta praxi ideològica, que el batle du a terme damunt les costelles de tots els marratxiners, no la segueix de manera tan axiomàtica quan es tracta d’altres actuacions municipals que no costarien ni un euro als marratxiners.

Em referesc a les actuacions lingüístiques orals que fa en José Ramon Bauzá com a batle. Així, en els plens, aquest bilingüisme a ultrança i militant és substituït per un monolingüisme unilateral, evidentment en castellà. També, a l’acte de cloenda de la darrera Fira del fang, la màxima autoritat marratxinera, davant un auditori que no tenia cap dificultat per entendre el català, tampoc no va fer servir aquest idioma per fer-ne el discurs, sinó que ho va fer íntegrament en castellà.

I, si hi ha una cosa que honora els polítics, és que aquelles belles proclames, tan honorables i nobles totes, que defensen en públic, les servin, amb abnegada devoció, en privat, per tant, si el bilingüisme és tan beneficiós per als ciutadans com creu el batle de Marratxí, l’honoraria que en el seu negoci també el fes servir. Però no, si anau a comprar un medicament a la seva farmàcia, ho trobareu tot en castellà.