Pels drets i llibertats individuals

Deu existir en tot el món un sol cas d’un país en què un malalt es pugui trobar amb el panorama d’anar a cal metge i, a l’hora d’exposar-li el mal que pateix –i d’expressar-li-ho en l’idioma oficial i propi d’aquella terra–, el metge li pugui enflocar pels morros que no l’entén? Pot haver-hi un atemptat més clar contra els drets i les llibertats individuals d’aquest pacient?

Els partidaris de tornar a la situació del franquisme, en què el mallorquí era llengua de andar por casa, ara, com que el mateix eslògan faria lleig, s’omplen la boca de libertad de elegir entre las dos lenguas oficiales. Però no perquè tothom domini els dos idiomes, sinó amb la intenció que la caparrudesa d’un metge que no vol aprendre la llengua de Mallorca pesi més que no la llibertat individual de cinc-cents mil mallorquins de poder triar el mallorquí per exposar el seu problema al metge. És tan sols imaginable una mostra més clara de colonialisme lingüístic? No frega aquesta situació el racisme més pur?

Si un malalt castellà pot anar a cal metge, a Mallorca, tot tranquil i ben segur que el metge l’entendrà i l’atendrà en castellà, és perquè el sistema ha procurat que no hi hagi ni un sol metge a Mallorca que no entengui ni parli espanyol. Si volem igualment que un malalt mallorquí tengui (dins Mallorca!) la mateixa llibertat, seguretat i tranquil·litat que un malalt castellà, no hi ha volta de full: el sistema ha de procurar que tot metge parli i entegui la llengua de Mallorca. Tan mal d’entendre és això? Senyors metges, sou homes de carrera, no quatre turmassots! És ben hora que ho demostreu!