L’obligació d’Antich és governar, i més ara que el país pateix l’agressió d’una crisi mundial provocada per la cobdícia dels poderosos que, precisament, volgueren obviar els governs. És hora de tenir un govern que governi a la recerca de fer menys dura la sortida d’aquesta recessió econòmica que afecta la qualitat de vida de molts dels nostres conciutadans.
És evident que les baralles entre socis, els egoismes partidistes de cada un d’ells i el poc marge de maniobra que té un govern regional en una crisi globalitzada fan més complicada l’acció institucional. Però aquest és el govern que hi ha i sembla clar que no ens aniria millor si governàs la dreta que saquejà les arques públiques ni, molt menys, si el govern quedàs limitat i en funcions pendent d’una convocatòria avançada d’eleccions.
Ja em semblà una irresponsabilitat pròpia de nins malcriats el canvi de conseller de Turisme sense més motius ni arguments que un duel de testosterona en el si d’un partit. Ara només ens faltaria que aquesta malcriadura ens deixàs gairebé fins després de l’estiu sense govern i amb el Consell de Mallorca i molts d’ajuntaments, el de Palma inclòs, pendents de noves correlacions de forces o de forçades correlacions de voluntats.
Després de la lentitud del govern provocada per l’aterratge en un camp minat per la corrupció i per la dificultat de posar en marxa una coalició tan àmplia, ara hi ha massa projectes en procés, molts d’ells relacionats amb els serveis bàsics d’ensenyament, salut i assistència social, com per a fer un téntol per la incapacitat d’alguns de cercar el consens que beneficiï tota la societat en lloc de perdre el cul a la recerca dels temes que molesten els socis.
eria, o això crec jo, una greu irresponsabilitat; especialment ara que hi ha esperances de veure qualque fruit a totes les passes fetes arran de la crisi (algunes de les quals són males d’empassar per la majoria de la ciutadania perquè són fetes a mida dels de sempre, del poderós lobby hoteler).
Després d’aquesta contundent crida a la responsabilitat, pens que, almanco amb la mateixa contundència, s’haurien de prendre mesures radicals si la beneitura no minva i l’acció de govern és impossible. Llàstima que la surrealista llei electoral, que fa parts i quarts amb el pes dels vots i no reconeix el principi universal que tots els vots són iguals i valen el mateix, ens impedeix que la confiança que molts tenim en la saviesa del poble tengui el seu reflex directe en el resultat electoral.
