Miquel Ferrà i Martorell

Els molins d'aigua (1832)

Miquel Ferrà i Martorell17/03/09 0:00

El francès Benoit Fourneyron posà a punt la primera turbina d’una potència de cinquanta CV i aquell invent suposà una nova era en els enginys que fins aleshores es movien mitjançant un corrent d’aigua, com era el cas dels molins. Des de l’època àrab hi hagué molins d’aigua a Mallorca, especialment a la zona de tramuntana, però a la llarga els molins de vent guanyaren la batalla i hem vist com aquests curiosos artilugis anaven desapareixent per a dissort dels costums i del folklore nostrat. Els molins de blat, doncs, més antics, feien servir l’energia de l’aigua i la seva mola estava lligada per un sistema de politges i engranatges a la roda de paletes. Durant l’Edat Mitjana aquestes rodes hidràuliques foren a poc a poc perfeccionades i atès que la roda de paletes era poc eficaç, l’aigua corria entorn de les paletes sense comunicar-los tota la seva força, imaginaren fer arribar l’aigua mitjançant un tub per tal que saltàs contra un dels costats de la roda que així feia moure.

Per exemple, a Alemanya i en el segle XVI es posà en marxa un model de dues palanques on l’operador o moliner podia variar a voluntat la direcció dels dolls d’aigua i invertir, per tant, el sentit de rotació de la roda. Una altra aplicació d’aquestes tècniques, suposadament la més antiga, és el cargol d’Arquímedes, a causa del savi grec del segle III abans de Crist i que encara és emprat a les voreres del Nil, tot seguint una vella aplicació dels àrabs. Dels molins d’aigua, en parlava el poeta Grilo en una nostàlgica i bella postal de versos. Diu així: "Segueix l’aigua el seu camí,/ i en passar per l’arbreda,/ a moure la roda queda,/ del solitari molí". La roda del molí de Ternelles, de s’Alqueria des Comte, del camí del Valldemossa, de Deià... poca cosa resta, però tingueren antany la seva indubtable importància. La farina humida, la remor de l’aigua, el gemec de la roda. Tot un patrimoni perdut per a sempre més. I seguia dient el poeta Grilo:

"Canten alegres,/ aquells moliners,/ portant el seu blat,/ cap asos graners;/ tremola l’aigua,/ lenta camina, roda la roda,/ brosta la farina./ I allà en el fons,/ del caseriu,/ a l’hora de l’home,/ treballa el riu". Fou la mateixa aigua que dugué la força elèctrica, la que durant els darrers anys del segle XIX i els dels començament del XX anà creant admirables enginys com el de sa Costera, a Sóller. I acaba dient Grilo: "La pagesa producció/ s’atura amb el sol ponent,/ i la lluna, únicament,/ vigila la població". I aquí ve la pregunta: A nivell de museu, de recobrament de part del nostre patrimoni històric, no seria possible restaurar alguns d’aquests molins d’aigua sobre les seves runes?