Divendres 6 de març a les 16.20 h. Lloc: estació del metro de Gran Via Asima-Son Castelló. La màquina expenedora de bitllets ja s’ha engolit cinc monedes d’euro i no ha emès cap bitllet ni ha fet menció de res. Cerc algú que pugui solucionar-me el problema, un guàrdia de seguretat, algun empleat del metro. L’estació és buida. Fa una mica de feredat estar-s’hi, allà, tota sola. Ara record una notícia que sortí al diari no sé exactament quan: unes persones en cadira de rodes hagueren de romandre devers dues hores en una estació d’aquest mateix metro perquè l’ascensor no funcionava. Mir de posar-me en contacte amb informació. No hi ha cap timbre, cap telèfon on pugui demanar ajuda. Telefon al 112 —ja sé que no es tracta d’una qüestió que puguin solucionar-me els d’emergències, però no se m’ocorre cap altre telèfon en què puguin dir-me on dirigir-me.
Molt amablement m’indiquen que telefoni al 010, d’informació de l’Ajuntament de Palma, d’on em deriven al TIB, això és l’empresa Transport de les Illes Balears. No és un telèfon gratuït. Però el marc, què puc fer si no? Explic el problema amb què ens hem trobat —ja s’hi ha afegit una al·lota— i la persona que m’atén em diu que no hi pot fer res: divendres mateix s’han mudat d’oficina i el programa informàtic —és el que entenc— no està operatiu. Em diu que m’he de dirigir a l’oficina de l’estació Intermodal per formular la meva reclamació. Com hi arrib?, li pregunt. És que ens hem mudat d’oficina i el programa informàtic no funciona avui horabaixa, em respon. Diàleg de sords! Senyoreta, tenc un problema que vostès m’han de solucionar. Per accedir a l’andana, què faig, romp un vidre? No! Doni’m el seu telèfon i consultaré què hem de fer.
Han entrat uns joves i en veure com està la cosa se’n tornen: volíem provar això del metro, però ja veim com va... Em telefona l’al·lota del TIP, ara vendrà amb el metro un guàrdia de seguretat. Ell els obrirà. Li don les gràcies. Ja han arribat dos metros procedents de Palma i en cap dels dos ha vengut cap guàrdia de seguretat a obrir-nos. L’altra al·lota i jo començam a posar-nos nervioses. Fa més de mitja hora que som allà. El proper comboi amb destinació a Palma està a punt de passar. Si no l’agafam serà el tercer que haurem perdut. Trescant trobam la manera d’esmunyir-nos —sense fer malbé res, naturalment— a l’andana.
En arribar a l’estació Intermodal, me’n vaig directament a posar una reclamació. No sols pels cinc euros que s’ha engolit la màquina, hi ha tantes coses per les quals reclamar després de poc més de quaranta-cinc minuts en una estació del metro! M’atén la mateix al·lota amb què he parlat per telèfon. Vénc de Son Castelló, li dic. Ah!, ja ha arribat el guàrdia de seguretat? No, encara el puc esperar. M’he "colat" a l’andana. Ara vull emplenar un full de reclamacions. Ho faré jo, em diu, tenc més pràctica. En la reclamació posa èmfasi en el fet que vull que em retornin els cinc euros. Jo vull que hi faci constar que no hi ha res ni ningú a qui dirigir-se en un cas semblant. Ni una persona, ni un timbre, ni per enlloc figura cap telèfon d’informació. Per cert, al full que l’empleada del TIB ha emplenat hi ha una pregunta "Com voldria que ens poséssim en contacte amb vostè? Català o castellà." Ella, per mi, ha marcat el català, però escriu la meva reclamació en castellà. Me’n vaig, vaja quina tudada d’horabaixa de divendres!
