No pareix que Zapatero estigui entusiasmat amb els resultats de les eleccions basques. Així i tot, segons la premsa progressista de Madrid, el president dóna ple suport a Patxi López perquè sigui president autonòmic amb el vot del PP. La idea és que així el PNB haurà de fer front al trauma de passar a l’oposició després de gairebé trenta anys de govern i que indefectiblement començarà en el seu si una guerra de posicions que afavorirà la transició cap a un partit de pràctica més moderada. Llavors, a mitjan termini, seria possible l’entesa amb els nacionalistes i el PSOE es podria desfer de l’incòmode suport conservador. Per acte seguit pactar amb PNB, aquest com a, diguem-ne, segon partit. O sigui, que el president continuaria essent López. Un acord que per ventura no seria estrictament un pacte de coalició però sí almanco canviar de parella de ball, per recuperar, alhora, el suport a Madrid dels nacionalistes.
És una estratègia plena d’interrogants. Començant pel més evident. Qui pot assegurar realment que s’imposi en el si del PNB el sector més realista i no el més radical? Si Jon Josu Imaz continuàs a la presidència del partit nacionalista, per ventura l’operació tendria més possibilitats de sortir bé. Però tal com estan les coses, és molt arriscat fiar una estratègia així al fet que en el PNB hi hagi el canvi esmentat. Perquè, a més, si en efecte López és president, necessàriament haurà de visualitzar el canvi, la qual cosa el durà a haver de fer alguna concessió per a la galeria. No només per acabar amb les fotos dels terroristes exposades en públic –com ha dit que faria–, sinó que en seran necessàries altres de manco visibles però del gust dels socis de pacte. Perquè aquesta és una altra: el pacte amb el PP és això i no una altra cosa.
Fer jocs malabars, a l’estil dels de CiU quan pactaven amb el PP, xerrant de suports "puntuals", "acord de governabilitat" i altres eufemismes no pot amagar l’evidència del que és: un pacte amb els conservadors per fer fora el PNB del Govern basc. Amb els nacionalistes trets del poder d’aquesta manera, són altes les possibilitats que ho entenguin com una agressió. Que no ho seria, perquè és perfectament legítim, al cap i a la fi –com a Balears– el sistema així ho permet, però és fàcil que juguin al victimisme per aquest costat com a manera d’exorcitzar potencials problemes interns. Si es tractàs d’una altra regió –com Balears– no passaria gaire cosa més. Però parlam d’una on existeix el càncer del terrorisme nazi –si bé és cert que afecta moltes altres bandes–, la lluita contra el qual ha de ser la prioritat més important del govern.
Pensem que l’administració nacionalista ha creat la policia autonòmica. Estaria López, al capdavant d’un govern en minoria, en condicions de fer tots els canvis que calguin al cos policial perquè sigui més efectiu perseguint ETA? I el mateix es podria dir amb tota l’estructura administrativa que al llarg de quasi tres dècades ha creat el PNB: tendria el nou president capacitat per fer els canvis que cregui oportuns? O és que no pensa fer cap canvi i tot es redueix a obtenir la presidència?... No pareix que l’estratègia socialista sigui realment això, sinó que més aviat sembla l’actitud d’aquell que segueix un guió escrit prèviament que partia de la base que el PSOE obtendria més bons resultats. Els obtenguts li basten per forçar el PP a un pacte per convertir López en president, però no fa cara que li doni prou fortalesa per governar amb la mínima estabilitat que requereix la complexa situació política basca.
