Una de les pel·lícules de l’any ha estat El lector, basada en la novel·la homònima del jutge alemany Bernhard Schlink. Tant el llibre com el film posterior plantegen el dilema moral d’un al·lot que ha mantingut un afer amorós amb una dona més gran que ell durant els anys de la postguerra alemanya, en un estiu berlinès de finals de la dècada dels quaranta; ella és una dona inculta i molt bella, i ell –alguns anys després de finit l’afer–, ja estudiant universitari, descobreix que ella va ser guardiana a Auschwitz, sequaç fidel de l’extermini de desenes de milers de jueus. El lector ens posa a davant els ulls la complexitat de l’home, de quina manera la persona més abnegada i apassionada pot haver estat sanguinària en un passat esfereïdor, o potser esdevenir-hi si es giren les tornes. Hi ha un proverbi àrab que diu: "abans de jutjar algú, camina durant tres dies amb les seves sandàlies".
Així, l’obra literària i el film ens proposen endinsar-nos en la vida i en la formació de Hanna, la guardiana, i no excusar-la, però potser sí comprendre els motius, els antecedents, de la seva actuació. Quan va sortir el llibre, l’any 1995, a Alemanya es va obrir un debat sobre si Schlink estava perdonant els assassins, tot perquè ens mostrava que no tenien per què haver estat tots bojos psicòpates plens de rancor, sinó persones normals, poc o molt obnubilades per una ideologia destructiva. La revista americana In character (‘Una revista per a les virtuts de cada dia’) publica en el seu darrer número, dedicat íntegrament a reflexionar sobre el coratge, un article del biògraf de Hitler Ian Kershaw.
L’insigne historiador anglès es demana ‘¿Què hauria fet jo?’ davant l’ascens de l’odi nazi, ¿de quina manera hauria actuat com a ciutadà alemany si hagués hagut de viure durant aquells anys de bogeria? Kershaw diu que ell no hauria superat la prova del coratge, que no hauria tingut els pebrots necessaris per mostrar pública oposició a la brutalitat nacionalsocialista: "M’agradaria pensar que hauria estat un antinazi convençut, dels que van participar en la lluita subterrània. Tanmateix sé que hauria estat tan confús i m’hauria sentit tan impotent com els dissidents polítics que va haver-hi durant el Tercer Reich". Kershaw va estudiar els casos d’oposició política d’aquells anys, quan escoltar jazz o fer una broma sobre un jerarca del partit podria comportar penes de presó, pallisses o l’internament en el lager. Així talment ser comunista, protegir jueus o ser testimoni de Jehovà.
¿Qui hauria estat capaç del coratge que va demostrar el fuster Georg Elser, qui va posar una bomba en una taverna, adreçada a Hitler, un artefacte que va esclatar quan el dictador ja havia partit, tot i que Elser va ser detingut i executat? Kershaw ens diu que el més normal era no tenir el coratge suficient per mobilitzar-se, i fer compromisos i concessions amb el règim, fomentar així la passivitat de la majoria, la que permet que una minoria poderosa i organitzada guanyi terreny i aboqui la humanitat a la més gran carnisseria.
