Tinc a la taula de feina un llibre de poemes d’Anton Sala-Cornadó, 10 anys i 1 Dia. D’ell, fa més de dos lustres que no es filtren notícies. Però n’hi ha prou amb la lectura ràpida del poemari, per a comprendre que no ha canviat de veu. Anton Sala-Cornadó suma anys, va néixer el vint-i-nou. Tanmateix, el seu to esquerp, tamisat d’ironia, no ha canviat gaire. El llegeixo: "Desert de soledats/ on viuen negres gats/ famolencs i xisclaires/ de l’illot dels penjats/ ressecs i corglaçats/ per l’odi i els mals aires". El poema és titula Quimera, i arribo a la conclusió que el poeta encara en cobeja, de quimeres, perquè la quimera és l’oxigen que li reclamen els pulmons. I les quimeres són personals i intransferibles, de cap manera col·lectives. O no ho han d’ésser, perquè si afecten un col·lectiu esdevenen una bogeria perillosa per a la convivència.
Tanmateix, l’individu quimèric és quelcom benvingut perquè sempre frega l’originalitat. Sala-Cornadó és un d’ells. I aquesta aposta per la quimera li impedeix mantenir una activitat literària coherent amb les exigències del mercat editorial. Sala-Cornadó va a la seva. Hi ha anat sempre, de manera que la relació que manté amb el món intel·lectual és complexa. Josep Faulí, sense dir-ho explícitament, deixava entreveure, anys enrere, un cert malestar envers un poeta que no es deixava classificar. I Joaquim Molas n’ha dit que era un poeta marginal. Suposo que no pretenia qualificar-lo de poeta accessori o prescindible, sinó que volia remarcar que difereix, sinó en el comportament, sí en el pensament, d’allò que és costum entre nosaltres. Ho dic perquè en el pròleg de I finalment el silenci (l’Escorpí, 1989), Molas expressa l’esperança de veure’l ocupar, algun dia, el lloc privilegiat que en el rànquing de la poesia catalana li correspon.
Naturalment, s’equivocava. Sala-Cornadó és una cabra de muntanya, no admet llaç. Vull dir que no respon a cap cànon. La imatge física que en tinc, d’ell, és la d’un home amb ulleres d’altre temps, rodones i petites, com les d’Andreu Nin, Camorera o John Lennon. I amb unes barbes, enormes i espesses, que són com un bosc d’alzines vist a l’inrevés. Literàriament també dóna el cop. Va del realisme al simbolisme, encara que el doctor Antoni Comas cregués detectar, en el seu primer llibre –Aquest Somni, 1956– algunes referències al neoromanticisme. I potser ens obria un camí a resseguir, Comas. Hi ha, en l’obra de Sala-Cornadó un culte a la bellesa, a través de la natura, i una escrupolositat estètica i formal innegable que es fa palesa, sobretot, en La vall dels ecos, un llibre de 22 sonets publicats l’any 1985.
Tampoc el país deixa d’ésser, per a ell, un referent estètic. Tant com la llibertat, a la qual al·ludeix constantment. L’obra de Sala-Cornadó és extensa, però no sempre ha estat publicada a editorials que disposin d’unes línies de distribució normals. Això ha contribuït a una sensació d’intermitència, del tot falsa. A 10 anys i 1 Dia, és el de sempre. Més hermètic, potser. I, sobretot, més enigmàtic. I un punt elegíac. Teresa-M. Sala, en el pròleg, fa una referència subtil al retorn a casa d’Ulisses. És a dir, al pas inexorable del temps. Els versos ens ho confirmen: "Una posta de sol inesperada/ ens volta de vitrals d’ombra i misteri".
O aquests altres: "Els déus m’han regalat/ tot el que tinc/ i fins el que no tinc". Els uns i els altres desprenen sensacions d’immediatesa, de balanç introspectiu. En alguns coincideix amb Kleist. Escriu Heinrich von Kleist: "Quan els errors estan gastats/ el darrer que ens fa companyia/ és el no-res". Diu Sala-Cornadó: "La soledat és només el no-res/ i el no-res és no-res, només llum apagada". Tanmateix, a diferència de Kleist, pessimista empedreït, perviu en el poeta de Tàrrega l’home vitalista, apassionat, irònic, poderosament humà que, amb vuitanta anys i més d’un dia, venera la llibertat tant o més que l’aire que respirem.
