Ja sé que hauria de fer més cas als vells consells plens de saviesa, com aquell, atribuït falsament a Cató, que ens recomana considerar la primera de les virtuts: refrenar la llengua. Ja ho sé. Però, de vegades, s’acumulen les circumstàncies fins a un punt que esclates i dius que prou n’hi hagi, que ja està bé.

És que hom va sentint notícies: amb sentiment d’alegria més tost poques, de tristor moltes, sovint d’indignació o de sorpresa. La brutor de les campanyes electorals "democràtiques", cada vegada pitjor; la insultant pobresa dels missatges polítics; la insuportable lleugeresa de l’ésser i de la memòria...

Se sentien robats perquè havien "guanyat" les eleccions i, en canvi, una constel·lació pluripartidista no els deixava governar... Estaràs i el PP, els més votat a les Illes... I a Euskadi, què? Doncs, que aquells per als quals el País Basc són las Vascongadas podran constituir una nova majoria. La meitat més un dels diputats no volen que Ibarretxe sigui president. Idò no ho serà; i no passa res. Higiene democràtica, diuen.

La llei de partits per evitar, calculadora en mà, que la majoria abertzale no tengui reflex parlamentari ha funcionat bé per a l’altre bloc nacionalista. Una llei votada el 27 de juny de 2002 pel PP i el PSOE i també els vots de CiU, per cert. Podrà semblar un afer sense importància; a mi no m’ho sembla; és un fet sense precedents en democràcies homologades. Però a una gran majoria d’espanyols els sembla prou bé.

Algú va fer grans escarafalls contra el tripartit que governa la Generalitat de Catalunya i també contra el Pacte per al govern de les Illes. Ell pot ser que abans no en fes cap quan el setembre de 1991 un trànsfuga del PSOE donava la presidència de Menorca a Joan Huguet (PP) o quan dos trànsfugues del PSOE madrileny donaven la presidència a Esperanza Aguirre als inicis de la legislatura anterior.

I, altra volta de torna, recentment i més a prop: quan els anomenats díscols del PP de Ciutadella (no ‘trànsfugues’ stricto sensu) sostreien l’alcaldia al partit amb què s’havien presentat a les eleccions, llavors consideraven intolerable que aquells no tornessin llurs actes al partit!

Recordar i assumir allò que ha succeït és imprescindible per analitzar el present. Per açò em sona inconsistent el plany del PNB si finalment Patxi López li guanya la lehendekaritza igual que em semblen histriònics els enfrontaments habituals del PSOE amb el PP des d’un presumpte eix esquerra–dreta quan allò que els uneix de veritat és fonamentalment el seu Nacionalisme.

De pedra picada, ‘berroqueña’ de l’Escorial. Ho ha expressat clarament Rajoy: España, Constitución, Estatuto de Gernika...: tot un programa. Impecable..., si no fos pels reiterats incompliments de llei que acumulen els Estatuts mateixos. "Imperatores supra lex regunt", deien a Roma.

Per tot açò i més, resultarà més saludable seguir la pauta del filòsof Camus, que, des dels pendents de les platges d’Alger, mirava la mar en moviment perpetu i satisfeia aquella set que no es pot enganyar per gaire temps sense que l’ésser s’assequi; és a dir, la set d’estimar i admirar. "Perquè el fet de no ser estimat és qüestió només de mala sort; en canvi, no estimar és una desgràcia. I és que la sang i els odis assequen el cor, i la llarga reivindicació de la justícia esborra fins i tot l’amor que la féu néixer".

Dedins la cridòria en què vivim en aquest racó d’Europa –la Pell de Brau on Espriu clamava per fer segurs els ponts del diàleg, i aprendre i estimar les raons i les parles diverses–, la justícia demanca i s’endureix mentre no minva l’odi.

Doncs açò: mirar la mar a sol ponent i "guardar intactes dins un mateix una frescor, una font de joia; estimar el dia que defuig la injustícia i retornar al combat amb la llum conquerida". Admirat Camus, no sempre és possible professar-hi tanta fe!