Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.
