Revetlla de Sant Antoni

El President Antich era a la balconada i va aspirar, amb delectació, el fum de les fogateres. Hores abans, havia decidit que sortiria al carrer per torrar llonganissa. Però el posaren en guàrdia les paraules del President Zapatero, que li havia trucat moments abans.

–Claro, claro –li va deixar caure Josete en saber que s’apuntava a una torrada– disfruta, tú, con tus tostaditas que estarán la mar de ricas, porque no todos los españoles pueden hacerlo.

Va repetir-li el comentari, el President Antich, a l’Honorable Manera, i ambdós decidiren que havien d’actuar amb seny. Si algun mitjà informatiu aconseguia la foto dels dos prohoms teca que teca, ben segur que Josete Zapatero tindria un nou argument per a sostenir la conclusió a la qual ja ha arribat. És a dir, que tocant a Balears cal fer les llesques del finançament primes perquè la ballen grassa.

–Què fem, anit, per matar l’aranya...? –va demanar-li el President Antich a l’Honorable Manera.

–Podem sortir a fer una volta –li va proposar, aquest.

–I si m’entra fam..? –va inquirir el President.

–Fes com els tords –li va respondre, l’Honorable–. Pica un murtó.

Sant Antoni fa un badall

i en Manera té pipella.

Li barata per un all,

tant el xot com la porcella.

A SON FERRIOL

Miquelet Nadal anava d’un lloc a un altre, més pansit que una oliva algerina. Havia obsequiat Laura Bush amb un rebosillo de Can Bonet, i confiava que el seu espòs, el President, li concedís, en justa correspondència, la Medalla de la Llibertat.

–Ja tenia l’avioneta a punt per anar a Amèrica –va afirmar un pensionista que torrava sobrassada.

–Com ho saps...? –va demanar-li un altre.

–Cada horabaixa assajava l’enlairament –va dir el primer–. Semblava un estornell.

I afegia:

–Va donar un cove de peix de prémer als moixos del Puig de Sant Pere perquè, en enlairar-se, interpretessin The Star-Spangled Banner.

–Què és això...? –va demanar el segon.

–L’himne americà –li va respondre el primer–. Però cap dels assajos va sortir correcte.

S’explicava:

–Els moixos són com són. Fort i no et moguis interpretaven Jarama Valley.

Sant Antoni de Viana,

guardau-nos, vós, de tot mal.

Tant del vol d’una milana

com del d’en Miquel Nadal.

A LES FINESTRES VERDES

El President Antich i l’Honorable Manera trescaven sense rumb. Cada vegada que topaven Tribulete l’informaven del dejuni que feien. No tiraven els doblers amb carn de porc, perquè si els doblers de Madrid no arriben tot d’una n’hauran de bestreure dels seus per afrontar les despeses més urgents del Govern. La primera: un mocador palestí per al Rei en Jaume, a veure si els àrabs el prenen per Arafat i deixen d’escridassar-lo.

El President Antich i l’Honorable Manera no treien cara. Contrastaven, tan trists, amb en Matasetzes, que estava més content que un gínjol.

–Senyoret –va anunciar-li en Matasetzes a l’Honorable Manera–, he decidit fer feina.

–De què...? –va demanar-li l’Honorable.

–D’Urdaci –li va respondre–. Cobra 30.000 euros mensuals per netejar la imatge d’El Pocero.

Va picar l’ullet, en Matasetzes. Afegí:

–Jo, per aquest sou, em veig amb coratge de treure llustre a les mules d’Artilleria!

Sant Antoni fa un xiulet

per cridar a tots els moixos.

A Mallorca hi ha més coixos

que a l’Infern té en Barrufet.

EN EL MOLINAR

Els resultats del treball d’Urdaci encara no s’han vist. En canvi, els de Joan Martorell en el Partit Popular, sí. Madame Rosa ha deixat de tenir aquest desfici per tornar totes les pilotes, tan propi dels jugadors de tennis.

Martorell ha aconseguit que les Tintoreres (Madame Rosa, Maruja d’Espanya, Madò Catalina, la Kàiser Cabrer, na Carraixeta i d’altres) no obrin la boca, cosa que ha contribuït a rebaixar l’alarma social.

A preguntes de Tribulete, el senyor Martorell ha afirmat que les Tintoreres s’agermanaran amb altres associacions femenines, com La Madroñera, de Saragossa, i Las Majas de Goya, de Madrid.

–Aniran als toros plegades? –li ha demanat Tribulete.

–Segurament –li ha respost Martorell–. Però això serà quan tornin les mosques.

De tant en tant, però, a Madame Rosa l’esguard li pren un to metàl·lic, de sivella de Guàrdia Civil. La tintorera no s’acostuma a les aigües somortes.

Sant Antoni vol guardar

del Pepé, les Tintoreres.

Madame Rosa el mossegà

I el deixà sense cireres.

PROP DE LA SEU

El President Antich i l’Honorable Manera s’allunyaren de les fogateres. Prop d’un fanal veieren en Matasetzes que quadrava els cèntims. Feia mala cara.

–Guillem, probablement Déu no existeix –va anunciar-li l’Honorable Manera per alegrar-lo.

I prosseguí:

–Així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.

–A mi Déu no em lleva la son, senyoret –li va respondre.

I va explicar-se:

–Qui me la lleva és n’Eloi quan toca l’Àngelus del migdia i no tenc res per omplir l’olla.

Va reparar en el President Antich.

–Que em deixau pegar una espipellada d’aquest murtó que rossegau...? –va demanar-li.

–Només em queda el pinyol –va excusar-se el President. I s’envià el pinyol.

Sant Antoni perd el bleix

i s’escolta en Matasetzes.

Fila més que els setciències

qui parla del que coneix.