Les Ermites Velles de Valldemossa i Miramar

Partim de Can Costa, antigues cases de possessió avui convertides en restaurant i situades a poc més de dos quilòmetres de Valldemossa, a la carretera de Deià. Hem de prendre el camí de l’ermita de la Santíssima Trinitat, coneguda sovint amb el nom d’ermita de Valldemossa. Aquest camí, ample i asfaltat, surt de davant Can Costa, a l’altra banda de la carretera i va pujant decididament. No ens torbarem molt a trobar unes parets ben altes que engorgen el camí. Són les parets de l’ermita que ens menen a l’esplanada del portal principal.

L’antiga tradició religiosa i eremítica de la costa de Miramar es remunta al segle XIII, quan Ramon Llull fundà l’escola missional i de llengües orientals (1276). Posteriorment l’activitat eremítica i anacorètica s’estengué per l’anomenat "desert de Trinitat". Al segle XVII, l’eremitisme visqué un nou impuls amb les reformes i fundacions del venerable Joan Mir de la Concepció (1624-1688). Retirat l’any 1646 l’antiga ermita de Sant Pau i Sant Antoni (Ermites Velles), creà la congregació del mateix nom i l’any 1648 fundà l’actual ermita de la Santíssima Trinitat, que arribà a ser la més important de la comarca. La visita a l’ermita queda restringida als espais oberts (clastra amb cisterna, el privilegiat mirador) i a l’oratori. També podrem observar el recollit cementiri i els horts.

Continuam la caminada mantenint la mateixa orientació que hem duit fins ara, és a dir, direcció nord-est. Passam per una obertura vora una reixa que limita l’esplanada de Trinitat i, pel camí que puja més a la dreta, arribam a una taula de pedra amb els seus pedrissos per seure. A la dreta hi ha una petita porta negra de ferro que tanca l’anomenat Bufador. Es tracta d’una cavitat per on surt un corrent d’aire, amb temperatura estàtica.

Hem de seguir el camí que passa per damunt el Bufador, cap a la dreta. És un bon camí de muntanya que s’endinsa dins el bosc, amb pins, alzines i arboceres, però ben aviat dominarà l’alzinar. Aquest és un lloc on es troben molts de rotlles de sitja i forns de calç. Just abans d’arribar a les Ermites Velles trobam un altre exponent de les activitats tradicionals de muntanya, la bassa dels Porcs. Mostra els laterals estrets en pendís i sense paret per afavorir l’entrada d’aigua d’escorrentia de pluja.

Immediatament després el camí passa per damunt un rotlle de sitja i arribam a la paret del recinte de les anomenades Ermites Velles. Avançam per l’interior d’aquest espai, dominat per un bosc espessíssim que ens ofereix una imatge suggerent, fent joc amb el món esvaït i enrunat de la vella ermita. Trobam les runes de les construccions centrals i ens desviam cap a l’esquerra per visitar el segon recinte, també en runes.

L’Ermita de Sant Pau i Sant Antoni constitueix el nucli principal de les anomenades Ermites Velles, de tal manera que s’ha arribat a confondre un nom amb l’altre. Realment consta de dos recintes ben diferenciats, tant tipològicament com cronològicament, però ambdós es troben enrunats. El de perímetre més gran, amb una tanca de paret alta (uns dos metres), molt ben conservada (excepte per on passa el camí, ja que aquest talla la paret, i als llocs on hi ha barraques de carboner, car per fer les barraques s’agafaren les pedres de la paret de l’ermita). Té una superfície de més de 2.800 m2. En el centre es poden observar les úniques restes de construcció, segurament corresponents a una capelleta i a una senzilla cel·la.

El segon recinte, més antic i amb més restes arquitectòniques, ens mostra les ruïnes de la capella, amb parets de gairebé 3 metres d’altura, un aljub amb boca rectangular, corredors, cel·les i parets d’horts. Possiblement, fou fundada durant el segle XVI, a l’època de l’ermità Antoni de Castanyeda. L’any 1646 fou reocupada per Joan Mir de la Concepció durant dos anys. Des d’aleshores, serví de retirament anacorètic, individual, lluny fins i tot de la comunitat de Trinitat. Sortim del primer recinte de les Ermites Velles en davallada en direcció nord, camí de Miramar, sense deixar el bell camí envoltat d’espès alzinar. A deu minuts escassos de les Ermites Velles, a l’esquerra, trobam el mirador dels Ermitans. Segons la tradició, reflectida pel topònim, era un lloc de contemplació i descans dels ermitans de la zona. Conserva els pedrissos, que configuren un perímetre ovalat. Avui el mirador ha perdut tal categoria, ja que es troba envoltat i tapat per la vegetació.

Cinquanta metres més endavant del mirador, a la dreta del camí es troba un bon exemplar de forn de calç. Tres minuts més de davallada i arribam a una cruïlla o entreforc de camins. Cap a l’esquerra arribaríem directament al mirador dels Tudons, però anam cap a la dreta per dirigir-nos cap a la cova del Beat Ramon Llull i davallar a Miramar. A uns tres minuts del creuer arribam a la paret de Son Gallard, abans de la qual, just a la dreta del camí, hi ha la base d’una antiga creu convertida ara en coll de tords. Del coll surt una nova desviació del camí, cap a l’esquerra, que ja ens du directament, després de botar un antic portell, a la cova del Beat Ramon Llull. Just davall es troben les cases de s’Heura i Can Peret i, més lluny, Miramar i Son Gallard.

La cova del Beat Ramon Llull és de reduïdes dimensions. Observam el parament de maçoneria que cobreix l’antiga boca de la cova, deixant un portal més petit. A l’interior, al fons, destaca una làpida amb un relleu esculpit que representa Ramon Llull oferint la seva obra a la Mare de Déu, i al capdamunt un frontó amb un calze. Data de l’any 1627. Entre els molts episodis que s’atribueixen a l’activa vida del Doctor Il·luminat, existeix el d’aquesta cova, on es retirà algunes temporades mentre preparava la seva tasca filosòfica i missional en l’escola-monestir de Miramar.

Davallam pel camí cap a Miramar, que discorre ombrívol entre l’alzinar. Un revolt a la dreta ens permet veure el marge de sosteniment d’aquesta via. Ben aviat apareixen a la nostra esquerra les cases de s’Heura. Posam atenció al camí, perquè aquest es converteix en una escala que, en tres trams rosts, davalla algunes marjades. Al final de la darrera escala, ja dins l’olivar, a la dreta queda la caseta denominada Can Peret, integrada dins la propietat de Miramar. Des de Can Peret, continuam cap a la propera carretera. Passam el tram d’olivar que ens deixa en el portell de l’alzinar, després del qual arribam immediatament a la carretera, després d’una barrera (carretera Valldemossa-Deià, Ma-10).

A l’altra banda d’asfalt, es troba el portell d’entrada a Miramar. Un camí asfaltat, rost avall, ens deixa davant les cases. La visita al recinte, amb les cases i jardins, convertit actualment en museu, comença a l’àrea de recepció, configurada per la sala de mapes de l’Arxiduc, vora la qual hi ha la tafona, modernitzada. Continua el recorregut pel jardí i el claustre gòtic, procedent del convent de Santa Margalida de Palma (segle XIII). A la dreta queda la capella, presidida pel retaule de la Trinitat. Entre la columnata i la façana de gregal s’estén el jardí, que mostra diversitat de plantes, com dos antics teixos. De l’interior, destaca el cenotafi o monument funerari dedicat a Wratislau Vyborny i la sala del beat Ramon Llull, fundador de Miramar.

La façana sud-oest mostra un esplèndid esgrafiat amb decoració geomètrica, ornamentació inspirada a l’Arxiduc per les cases d’Establiments. L’alçat és de tres plantes; la planta baixa mostra un alçat lleugerament atalussat, amb peu de murada, i conté el portal forà, d’arc rodó. La torre de defensa, de secció quadrada, s’aixeca a l’esquerra,. Dues làpides recorden l’existència de la primera impremta a Mallorca, el 1487, i l’arribada de l’Arxiduc a Mallorca, el 1867. A la torre, una altra làpida recorda els versos de Joan Alcover. Després de visitar el jardí de migjorn, amb la Torre del Moro, acabam aquesta ruta que agermana espiritualitat i paisatge. I abandonam Miramar impressionats, com el poeta Joan Alcover:

Sempre visquí vora del mar,
Mes fins avui no el coneixia.
Sobtadament, a Miramar,
M’ha revelat sa fesomia.