Els nivells de comprensió lectora dels escolars del país estan pel terra, s’arrosseguen patètiques i ja a punt de morir. Hi ha el cèlebre informe PISA que es publica cada parell d’anys, que diu en colors, gràfics i estadístiques el que sap tothom amb una mica d’orella atenta: Espanya és un dels països d’Europa amb més fracàs escolar i les nostres universitats estan a la cua entre les dels països més desenvolupats: cap ni una entre les 149 millors de món segons el rànquing de The Times. Una realitat que fa plorar els àngels.
Els polítics haurien de fer alguna cosa per solucionar-ho, però em temo que les reformes educatives no donen gaires vots: millorar una carretera o posar una línia de tren o de tramvia és un triomf fàcilment destacable, mentre que fer tot el possible perquè els nostres estudiants surtin de les aules amb unes mínimes aptituds és un llorer difícil de lluir (així, a més, acaben participant i fomentant la mateixa dinàmica que diuen que abominen).
Sent així les coses, és de témer que es continuï per molts d’anys nedant en la mediocritat més panxacontenta. Als instituts de secundària es respira un clima enverinat: el continu avalot a les aules, la indisciplina, la irreverència, la impossibilitat de posar ordre, la falta de constància i d’interès dels estudiants… aquest és el pa de cada dia, pel que m’expliquen molts amics professors. Ells són els que topen de cara amb trenta anys del que Luc Ferry ha anomenat ‘pedagogia lúdica’, la derivada del bonisme grenyut del maig del 68 francès.
Una pedagogia basada en il·lusions ‘generoses i simpàtiques’, excrescència d’un món moral que va abominar de qualsevol tipus de jerarquia. Oblidant que qualsevol societat, per democràtica que sigui, comporta tant, si no més, relacions no igualitàries com igualitàries. ¿Com hem de comprendre si no així les relacions entre pares i fills, alumnes i mestres, empleats i aquells que els donen feina, o artistes i públic? Ferry ens diu que l’escola hauria de tenir per finalitat agafar un individu ignorant i transformar-lo en un ésser amb eines i coneixements, fer-ne alguna cosa de valor, mentre que la pedagogia despentinada que ha imperat fins ara es basa en el joc, la invenció, la motivació, a fer que cadascú tregui de dintre seu el ‘seu jo vertader…’ (és a dir, la moneia).
I així s’arriba al nostre ridícul, del qual en podríem sortir amb una mica de sentit del treball i de la responsabilitat. Però els que més n’haurien de tenir –molts polítics, alguns professors i gran nombre de pares– són els primers a mostrar-se reticents a l’hora de sortir de la seva tan còmoda desgana.
24 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ido te tota la raó. Apliquem també la pedagogía a la feina dels adults, per que la veritat això d'esforçar-se és molt cansat. Que mos ho donin tot ben fet i mastegat
"L'objectiu que persegueixo no és solament proporcionar un aperitiu, un vernís superficial o un resum esbiaixat i sotmetre'm al imperatius de vulgarització. Tractaré més aviat de fer possible un descobriment espontani de les idees filosòfiques que puguin cobrir dos tipus d'exigències: les d'un adult que vol saber què és la filosofia, però no pretén anar necessàriament més enllà, i les d'un adolescent que eventualment sí tal volta desitjarà estudiar filosofia, però que encara no disposa dels coneixements necessaris per començar a llegir per si mateix els autors difícils." (Del pròleg d' "Apprendre a vivre")
Luc no "Marc"
Marc Ferry des 2002 a 2004 (França), va ser ministre de Joventut, Educació i Investigació. Va presentar la renúncia davant el fracàs d'una reforma que va intentar, la què va topar frontalment amb l'oposició del professorat, dels alumnes i dels pares. Ferry és filòsof i com a pensador ha fet aportacions interessants –la seva crítica a certes conseqüències del maig del 68 en la planificació de l'educació a França no es basa es slogans de desqualificació simplista-. Però com a polític de dretes que es mostrà partidari de crear escoles d'excel·lència, va fracassar i va reconèixer personalment “trobar-se en terrible contradicció ja que el principal responsable del declivi cultural actual és el capitalisme. La veritat és –digué– que la dreta no s'interessa per l'escolaâ€.
Dubto que en Comes demanés això que diu vostè, pot ser no basta el que diu per haver de criticar-lo pel que no diu o diria si... etc. Un poc de seny. I llegim-lo bé, que si no resulta que li donem la raó amb comentaris de 'tonto'
Jo li demanaria una coseta sr. comes, si tornàs aquesta educació rigorosa, estricta, sense cap contemplació a aquestes teories del "aprendre jugant" i demés beneitures, si tornàs aquesta educació exigent, que predica l'esforç, que premia l'interès, si tornàs aquesta educació quan trigaria vostè en posar el crit en el cel en aquest mateix diari i demanar la tornada de tot el que ara critica? Molta hipocresia !!! Aquí tothom vol que els nins aprovin, si no tenen cap criteri critic, cap maduresa intel·lectual, cap hàbit lector, dona igual !! el que compta són els criteris de “productivitat aprovatòria†nins aprovats, pares contents polítics votats...
no afluixis
Anim Melcio no afluixia.. Els teus comentaris son molt encertats
Soy profesor en un Instituto y estoy plenamente de acuerdo con el Sr Comes. La situación de la educación en España es una vergüenza y va a peor. En vez de premiar el esfuerzo y la superación nos quedamos en la mediocridad. De la disciplina y del principio de autoridad mejor no hablar...
Efectivament dins les escoles no hi vèus més què molta irresponsabilitat per part des professors què no saben lletgir ni veure lo què està passant arribant inclús a posar en perill la vida dels seus alumnes davant una situació de perill real.Lo què podrán aprendre d'aquests professors, es alumnes, al cap d'un any serà a fer comèdia què és lo què haurán vist fer cada día.Però això si;uns gestes,unes parrafades...ha,ha,ha,unes cartes al Diari de Mallorca,un espectacle de llogar cadiretes...etc.Excel·lent article Sr Comes;ha encertat de ple i destruït l'enemic.