Al·lots i al·lotes, parelles mal avingudes

La perplexitat, però, només durava un instant perquè ben aviat m’adonava que no parlava del seu fill, sinó del "company sentimental". I és que, fins aleshores, l’expressió "el meu al·lot" sempre l’havia vist usar amb el valor d’"el meu fill". Contràriament, "la meva al·lota" significava –i significa– "la meva companya sentimental". No és l’únic contrast entre aquestes dues paraules que, morfològicament, difereixen pel gènere però que des del punt de vista semàntic divergeixen gairebé sempre.

L’etimologia de la paraula "al·lot" (una de les poques que, actualment, devem poder considerar d’ús exclusivament balear) és curiosa. Procedeix de la forma antiga "arlot", que significa "home vil, de mala vida, bergant, trinxeraire" i que ja en època medieval va començar a acostar-se al significat de "noi" (l’Alcover-Moll n’esmenta dos exemples, un d’Eiximenis i un de Jaume Roig).

No és cap raresa que una paraula que designa un individu de conducta poc exemplar s’apliqui, a través de l’exageració, a infants. I no només en català, sinó també en altres llengües; en anglès, per exemple, "boy" inicialment significava "persona de baixa condició".

El pas de la forma "arlot" a "al·lot" és reflex d’una assimilació, bastant freqüent a les Balears, que consisteix a pronunciar "l·l" el grup "rl" ("parlar", "perla", "comprar-lo", "Carles" sovint són pronunciats "pal·lar", "pel·la", "compral·lo", "Cal·les"). L’acceptació normativa de la forma "al·lot" deu haver tengut a favor la balearitat actual del mot i la voluntat d’allunyar-lo de la forma originària –per raons morals o del tipus que sigui– a causa del significat que aquesta té.

Com apuntàvem més amunt, "al·lot" i "al·lota" gairebé mai són, pel significat, masculí i femení, sinó que presenten diferències. Així d’una dona embarassada podem dir que espera un al·lot (tant si ha de ser nin o nina com si no ho sabem, què ha de ser), però no direm que esperi una "al·lota" (de moment no conec ningú que reclami que s’hagi d’escriure que espera "un/a al·lot/a").

Si sentim qualcú que diu que pel carrer hi ha al·lots que juguen (cosa avui ben poc freqüent), podem pensar en nins i nines compresos entre l’edat en què comencen a jugar pel carrer fins a devers setze o desset anys; però si diuen que són "al·lotes", que hi ha al carrer, la idea que ens en farem serà de dones de devers catorze fins a vint i busques, aquelles edats que, si fos un home, que la té, l’anomenaríem "un jove". No faceu gaire cas d’aquestes fronteres d’edat, perquè en això passa com en la dita valenciana, amb barbarisme inclòs exigit per la rima, que "entre el dia i la nit, no hi ha paret ni tabic".

I quan qualcú diu que "té una al·lota preciosa", indica que la seva "companya sentimental" és molt bella. Però si diu que "té un al·lot preciós", informa (o informava fins fa poc) que el seu fill (o filla) és una monada. Fins no fa gaire, per indicar el company sentimental, a Mallorca no usàvem "al·lot", sinó que solíem emprar el castellanisme "nóvio" (diferent de "novii" o "nuvi", amb les seves parelles "novia" i "núvia"), que havia desplaçat formes genuïnes com "promès", "enamorat", etc.

L’ampliació de significat de la paraula "al·lot" perquè es faci, en aquest sentit, complementària de la forma "al·lota", s’ha originat –no crec que faci gaire més de deu anys– entre els joves, i pot ser a causa de la voluntat d’evitar el barbarisme o per poc coneixement de la distribució tradicional d’aquests conceptes.

Tant en un cas com en l’altre, però, sembla que ens hi haurem d’acomodar, sobretot si tenim en compte que l’alternativa és un barbarisme o formes avui probablement tan inexactes i estantisses com "promès", "estimat" o "enamorat". Això sí, amb el risc de col·lapsar qualque progenitor despistat quan l’assabentin que li han vist la filla, de catorze anys, amb el seu al·lot. Igualment hi ha l’opció de recórrer a una forma tan fada i políticament correcta com "parella"; però també hi ha un risc, que qualcú cregui que en tenir parella sentimental tot són trios.