Landisme

Malgrat cert humor intel·ligent s’ha fet lloc en molts dels canals de televisió (no en tots ni a totes hores) i retrata a la perfecció la qualitat de la ciutadania, una part de la nostra classe política reivindica –dia davant del jutge, dia davant dels micròfons– el seu landisme caspós. No es pot interpretar d’altra manera l’intent de passar per colló que molts dels actuals imputats fan quan se’ls acusa: jo no sabia, em pensava que estava bé, no creia que fos tan important... fins a assolir el clímax amb la declaració del batle Vidal, que deia confondre el codi genètic amb el Codi Civil; o del conseller Cardona, que jurà no saber res del que es cuinava davant dels seus nassos i amb la seva necessària signatura. Gloriós.

El problema no resideix en la legítima defensa i que per a ella s’utilitzin tots els recursos a l’abast –només faltaria que declarassin en contra seu–, sinó en el fet que els companys de partit aplaudeixin la beneitura i assegurin creure-se-la. Un poc de respecte per a la ciutadania que els vota, per favor. A no ser que facin com alguns dels nostres programadors de televisió que troben el seu nínxol d’èxit en la incultura més penosa i, a més, pretenen perpetuar-la tot reivindicant xifres d’audiència. No pot ser que representants de la ciutadania explotin el mínim comú denominador cultural i, a més, ho facin descaradament. No diu res a favor seu i, també, desqualifica a qui els vota.

Però encara hi ha un agreujant pitjor: tota aquesta posada en escena, plena de beneits i d’incauts, no corprendrà cap jutge ni canviarà la qualificació de cap fiscal. No sé per què, però sospit que aquesta comèdia costumista, en lloc d’entretenir els juristes, els indigna tant com a qualsevol ciutadà que s’escabella de pensar que els seus imposts són en mans de tan estúpids (i mals actors) personatges capaços de creure que poden enganyar amb la més barroera representació.