No és la primera vegada que, des d’aquest mateix espai, ens referim al nefast costum que, a força de pressions diverses, ha arrelat entre els que habitualment parlam en català d’adreçar-nos en castellà a persones que no són catalanoparlants d’origen; sovint, massa sovint, innecessàriament. En aquest sentit, per exemple, deu ser ben desagradable –o com a mínim incomprensible– l’efecte que causa en una persona de fora que ha après català o fa les primeres passes per aprendre’n que sistemàticament la gent li parli en castellà. La percepció, o bé deu ser que el volem mantenir al marge del nostre cercle o bé que som una gent ben submisa. I cap de les dues interpretacions ens afavoreix gaire.
Hi ha casos de no catalanoparlants (estrangers o no) que han començat a aprendre català i que, després d’haver provat d’usar-lo repetidament en les seves interrelacions amb catalanoparlants sense aconseguir que aquests els parlin en català, ho deixen estar (qualque vegada, fins i tot amb ràbia). En canvi, uns altres, que han trobat una actitud diferent en el seu entorn, manifesten que les seves majors alegries en aquest camp les tenen quan qualcú se’ls adreça d’entrada en català o que, quan veuen que el parlen –encara que sigui amb accent i alguna dificultat–, l’interlocutor es manté parlant-los en català.
Quan aquesta gent prova de travessar el pont, els catalanoparlants no podem els el podem llevar, tot i que els hàbits i segons quines experiències puguin fer-nos sentir una certa incomoditat. No hi ha dubte que com més estès estigui aquest hàbit, menys incomoditat crearà. No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de parlar de la gestió del conflicte lingüístic davant un grup de policies locals. La policia, encara que la local no tant, deu ser un dels col·lectius professionals que més condicionen la llengua dels seus interlocutors. Potser, si volem ser més precisos, hauria d’haver dit "que més condicionen el canvi de llengua entre els qui habitualment parlam en català".
Si els policies catalanoparlants tenen el mateix comportament que la majoria de nosaltres, d’adreçar-se en castellà als desconeguts (cosa que deuen fer ben sovint), segur que provoquen que molts d’aquests interlocutors parlin castellà i no s’atreveixin a divergir (ni s’ho plantegin) lingüísticament de l’ús del policia; per tant, si els accents no ho delaten amb gaire contundència, pot produir-se una conversa entre catalanoparlants en castellà (es tracta d’un símptoma de fase molt avançada de substitució lingüística). Si un policia s’adreça en català a un desconegut catalanoparlant, aquest li contestarà en català; si el desconegut no és catalanoparlant segurament li respondrà en castellà i el policia tendirà a convergir-hi.
En canvi, si el policia s’hi adreça en castellà, l’interpel·lat li contestarà en castellà, tant si és castellanoparlant com, amb molt poques excepcions, catalanoparlant. I això, potser no amb el mateix grau de convergència, passa amb totes les converses, siguin quins siguin els interlocutors. S’ha comprovat que, a Palma, si t’adreces en català de manera sistemàtica als desconeguts, en una majoria molt àmplia de casos t’entenen i la majoria dels que no t’entenen te n’informen amb naturalitat; només al voltant d’un 3% t’ho fan saber de manera, podríem dir, desagradable. No crec que tengui justificació –en tots els sentits que hi vegeu– que per aquest 3% deixem d’adreçar-nos en català als desconeguts en la majoria d’ocasions.
Amb relació a aquest comportament i, en especial, quan parlam en castellà a qualcú que pel seu aspecte físic sembla de fora (oriental, africà, sud-americà) no feim més, precisament, que indicar que per aquest tret el tractam diferent dels altres. Comença a haver-n’hi moltíssims amb aquests trets que entenen el català i, també, que el parlen (de totes les edats i, sobretot, entre els que estan en edat escolar), fins i tot que el català és la seva primera llengua (infants adoptats, per exemple). Si tenim en compte el comportament habitual dels catalanoparlants, sens dubte podríem contestar quantes d’aquestes persones hi deu haver que diàriament s’enfronten a la situació de ser interpel·lades en castellà justament pel seu aspecte.
L’ús del català amb desconeguts és un pont que pot anar més enllà de l’aspecte físic, no es pot interpretar com una barrera. Al cap i a la fi, la Mare de Déu de Lluc també és negra ("molt més negra que morena") i sempre li hem pregat en català. La satisfacció que provoca l’ús del català en aquests casos, tant en nosaltres com en l’interlocutor, bé paga que de vegades amb aquesta actitud ens puguem trobar en una situació en què no és possible comunicar-nos-hi.
