La recent Conferència d’UM va passar sense pensa ni glòria pels mitjans de comunicació. Tot i això va tenir una certa importància perquè el president de la formació, Miquel Nadal, assumí allò que havia dit un any i mig abans Maria Antònia Munar que era l’objectiu del partit: ser present a les altres illes, fer de l’economia i en especial del turisme la seva divisa identificativa i, en síntesi, ser el partit interclassista de Balears. Possiblement fos la primera vegada que Nadal feia un discurs vertaderament ideològic.
Fins aleshores les seves idees eren bastant desconegudes, tret per detalls que –com el brutal atac als habitatges protegits que protagonitzà a l’anterior mandat del Consell– el situaven molt més a la dreta que molts dels seus companys i fins i tot del PP. Tanmateix, en els mesos que du al capdavant de la presidència d’UM s’ha anat carregant d’un discurs ideològic que recorda bastant el que feia Munar el darrer tram de la passada legislatura i, també, tot just començada la present.
No, en canvi, el que feia ella mateixa abans, perquè tampoc és que s’hagués caracteritzat mai per gaudir d’una gran càrrega ideològica, sinó més aviat per –com Nadal– de demostrar simples detalls –per exemple els atacs sense pietat a la immigració– que la situaven en un espai ultra que en alguns aspectes passava per la dreta al PP. És curiós observar que fins fa un any Nadal i Munar defensaven el mateix tipus de partit, al qual s’enfrontaven els antigament anomenats crítics, amb Miquel Ferrer i Josep Melià al capdavant.
Els quals, recordem-ho, bevien de la ideologia del nacionalisme interclassista que Josep Melià Pericàs (pare; d’ara endavant J.M.P.) sempre teoritzà com l’única fórmula possible perquè el nacionalisme pogués triomfar a Balears. És obvi, per tant, que l’únic nexe d’unió entre els sobtats canvis ideològics de, primer, Munar i, ara, Nadal, és justament aquest: el pensament de J.M.P. que defensa el petit grup dels crítics, el qual assumí Munar quan pactà amb ells abans de les eleccions i que quan Nadal ha pactat amb ells per desfer-se de Munar ha fet el mateix. Estam, per tant, davant la segona concreció orgànica de les teories de J.M.P. –la primera fou la Unió Autonomista (UA), el 1977–. Adaptada, naturalment, als temps presents.
La qual cosa es nota en fer de l’economia i del turisme el segell fonamental de la identificació. No és baladí el fet que quan algú intentà que UM assumís en el Govern àrees relacionades amb cultura i normalització els joves citats ho rebutjassin: el nacionalisme interclassista, com el de J.M.P., no cerca conrear llengua-cultura per a més "país", sinó que aquest vendrà –al seu parer– sobretot per l’economia que, alhora, farà engrandir el partit.
La primera concreció d’aquest tipus de nacionalisme (UA) fou un rotund fracàs electoral. La segona, la que intentà Pere Sampol al front del PSM, també. La tercera, la recent coalició exclusivament nacionalista a les passades generals, va fer el ridícul i deixà clar que no existeix mercat. Però la quarta, la que ara està preparant la UM de Miquel Ferrer i Josep Melià, sota la presidència de Miquel Nadal, s’està generant per al futur pròxim amb ganes de demostrar que sí que existeix mercat. Possiblement amb aportacions coalitzades ho esperen poder provar el 2011. No és missió fàcil perquè els antecedents semblen indicar que tot està dat i beneït per aquest costat. Però tanmateix en això està la nova UM.
