Res d’allò que passa no és casualitat ni anecdòtic. La història d’un poble, afirmava Walter Benjamin, es pot condensar en una època, una època resumir-se en una vida i una vida en una obra. Ho escrivia, Benjamin, per reafirmar el poder del detall, la força subversiva de l’anècdota i la riquesa misteriosa d’una paraula.

 Aquesta cita, recollida en l’espigolera del professor Reyes Mate, em permet parlar del misteri de les paraules i de les paraules que en el passat es feien servir per indicar alguna mena de misteri. Mallorca ha estat i és una terra amb un capital humà extraordinari. En petit hi podeu trobar de tot.

Uns dels productes més reconeguts de la terra són els recol·lectors d’anècdotes, aquells que han dedicat gran part de la seva vida a inventariar petites històries. El curiablanquer Guillem Bonet Vidal és un dels grans arreplegadors d’anècdotes que he conegut. Les escriu amb gràcia. I les escriu i publica, cada any, en el context de les Festes de Sant Roc, a l’Alqueria Blanca.

Guillem Bonet viu en un món sense presses, perquè la vida encara transcorr lentament, seguint aquell ritme pagès del sud, malgrat que hagi passat gran part de la seva vida a la Calatrava, de Palma. En els programes de festes de 2007 i 2008 ha publicat un capítol de la petita història de l’Alqueria, titulat El nom de les nostres cases. No hi ha malícia en les seves paraules, per això a penes no fa judicis de valor i es limita a inventariar.

Però no hi ha res neutral, perquè ell mateix ens presenta la seva memòria dels carrers i places; una narració basada en la recordança, en allò que ha cercat i allò que ha viscut. En la memòria viva de la seva generació encara hi persisteixen fantasmes i llocs encantats, espais públics relacionats amb la por, una forma de protegir aquells llocs destinats a activitats misterioses que, en cada indret de l’Illa, se suposava que es tractava d’ocupacions imprescindibles per a la petita comunitat. En arribar al final del carrer dels Molins, de l’Alqueria, escriu: "En aquest cantó no hi deixaven jugar els al·lots perquè deien que sortia por.

Consultat això a gent major, pareix que són fantasmes fabulosos que sempre o mai han existit". I diu més endavant: "Enc que pareixi una vaga imaginació, forma part d’una cultura imaginària, veure aquests indrets que la tradició ens ha deixat". La memòria sempre ens porta als llocs màgics, a aquells indrets que contenen elements invisibles i potents com per animar-nos a seguir pensant cada pam de terra pròpia amb vida. Mai no sabrem ni podrem esser suficientment agraïts a tots aquells que s’entretenen estalviant conceptes i emmagatzemant informacions diverses en el banc de la memòria col·lectiva, com ho fa, des de fa molts anys, Guillem Bonet. Actualment, més que mai, es reprodueixen els indrets per on surt por. Però això són figues d’un altre paner.