nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

El vi, Can Majoral i jo

Mai no havia assistit a una tastada de vins (què voleu que vos digui, això de "cata de vins", com s’anunciava, no m’acaba de convèncer). Bé, sigui "cata" o tastada, quan vaig veure que els cellers de Pla i Llevant n’havien organitzada una a l’Espai Mallorca amb la intenció de  donar a conèixer  els vins mallorquins a Catalunya, m’hi vaig apuntar tot d’una. Vaig quedar gratament sorpresa de la quantitat que se n’elabora a Mallorca actualment. Abans no en sortíem, del Franja Roja.

A la tastada no pretenia anar-hi en pla d’experta. La meva cultura del suc de raïm només és filla de la intuïció, del que el paladar agraeix o rebutja. Per ventura és que durant massa anys, en el temps de butxaca eixuta, qualsevol líquid era benvingut i el vaig castigar massa amb beuratges infectes i, amb l’edat, s’ha rebel·lat i tornat selectiu. Enfora queda la botella de Viñalar o de Viña del Mar. I també queden lluny els dies en què una servidora  creia que el Bach o el Paternina, banda blava, eren el distintiu del més gran refinament.

A ca nostra compràvem el vi a barrals a la bodega "Bon Vi", de davant Santa Eulàlia. No puc jutjar la qualitat del vi que venien. De petita no m’agradava el suc i no anava escurant tassons d’amagat com feien molts d’infants. Tampoc sé glopejar com pertoca i, pel que he pogut veure, és una part important de la tasta de vins. Tenc males experiències amb tot això de les glopejades. Mon pare, quan jo tenia un mal de queixal rabiós, em feia prendre una infusió de cascall. Se veu que, seguint les instruccions de l’època —no s’havia de tudar res—,  jo m’empassava el brou i  dormia no sé quantes hores dins el nirvana de l’opi. El mateix em passava amb la cassalla o la canya que, segons diuen, dorm el corc del queixal. No anaven errats: dormíem la gatera el corc i jo.

Tornant a la tastada de vins de Barcelona, allà vaig poder ben comprovar que això del suc estira. El local estava estibat. L’entorn també hi era propici, amb l’exposició de l’obra d’Andreu Maimó Vin neae supplicium i els seus turmentats ceps. Anava una mica perduda entre tanta gent, presumptament entesa en vins i que, anant de parada en parada, ensumaven,  tancaven els ulls beatíficament, donaven voltes a les copes i després escopien dins una espècie de moixina moderna. Quan vaig albirar n’Andreu Oliver, se’m va obrir el cel. Em vaig arrecerar a l’ombra de Can Majoral i vaig demanar a n’Andreu que m’aconsellàs un vi jove.

Me va servir un Son Blanc que, després de tastar-lo, vaig decidir que ja no mudaria en tota la nit. No volia embarcar-me en l’aventura de tastar-ne i glopejar-ne diversos i sortir de l’Espai Mallorca fent gloses. Encara que, per les galtes vermelles de més d’un i una, se veia que hi havia alegria a lloure. Estim molt els germans Oliver. En Biel i n’Andreu. Quan a Barcelona m’aclapara la nostàlgia, escolt les cançons d’en Biel. Em duu venuda el seu Vou veri vou, des de l’exili això s’agraeix i ara, amb els vins de n’Andreu, festa completa.

Em va cridar l’atenció l’etiquetatge d’unes botelles, decorades amb els colors verd, morat i groc teula,  propis de la ceràmica àrab, així com també el nom que exhibien: "Butibalausí". N’Andreu, amb la seva calma de sant baró, hereu de generacions de mallorquins que han vist de tot i molt sense perdre mai la pau d’esperit, va tenir la santa paciència d’explicar-me la història del "Butibalausí". Segons el Llibre del Repartiment, abans de la conquista, a les terres anomenades actualment de Son Reus hi havia una alqueria anomenada  Beneiza Alualenc. Després d’embullar-se els escrivans cristians mil vegades amb el nom, finalment va acabar com a "Butibalausí." A l’etiqueta de les botelles s’hi pot llegir un poema preciós d’un dels pocs poetes musulmans que ens han arribat d’abans de la conquista, l’eivissenc Idris al-Yamân. Em va agradar tant que no em puc estar de reproduir-lo:

"Eren feixucs els vasos quan nosaltres arribàrem.
Emperò en omplir-se de vi pur
S’alleugeriren
I a punt de volar amb el seu contingut
d’igual manera que els cossos s’alleugeren amb els esperits".

A la primeria, a Can Majoral etiquetaven les botelles amb la versió àrab i catalana. Però, arran dels atemptats a les Torres Bessones, hi va haver gent de Mallorca que se’n va queixar i varen haver de llevar la versió àrab. Qui els entengui que els compri. En canvi, a Alemanya se queixaren del contrari. És motiu d’orgull per a Can Majoral, i per a tots els mallorquins, que s’hagi recuperat el nom de l’antigor i que, després de quasi vuit segles, el seus fruits tornin a ésser un esclat de joia per als sentits.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jac, fa mes de 13 anys
Molt guapo aquest tast (millor que tastada, crec) de nostàlgia precatalana.
Valoració:0menosmas
Per Carmen, fa mes de 13 anys
Vaya, además de primorosamente poética, hoy se nos muestra usted selectivamente etnológica, y casualmente, con el vino ecológico que en su variedad de rosado y en comidas puntuales, (por aquello de -tanto va el cántaro a la fuente) prefieren en casa. En vida de mi suegro (a C s) le complacíamos con los del Alt Penedès; ahora que, en tiempo de crisis, y sobre 10 euros la botella, no sé si habremos de volver a plantar El Baturrico en la mesa.
Se me ha escapado una carcajada con sus "glopejades", ya que a una servidora, de pequeña, las abuelas le curaban los empachos con un "buchito" de orujo casero, mezclado en la leche pura de vaca ... una bomba. De ahí que ahora casi ni pueda olerlo, Dona Conxa.
Valoració:-11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente