Separació de poders

En la realitat, aquesta divisió de poder no és tan pura que hi hagi una independència total. Encara que existeix la divisió, la veritat és que hi ha una constant relació entre els diversos poders. Una relació que en molts de casos és reglada, està subjecta a uns procediments. Per exemple com a relacions reglades tendríem: a) En els sistemes parlamentaris, l’elecció del cap de l’executiu pel legislatiu; b) L’elecció de l’òrgan de govern dels jutges (Consell General del Poder Judicial) pel legislatiu; c) La imputació i judici dels responsables dels executius i legislatius (aforaments i immunitat). Una relació que en molts altres casos no és reglada. És evident, en conseqüència, que la divisió de poders en el nostre sistema no és absoluta, ni prop fer-s’hi.

Dit això, també és vera que la divisió de poders continua tenint sentit. La seva justificació conceptual i teòrica continua essent plenament vigent, si bé és cert que determinades coses s’han de revisar o replantejar. Són prou coneguts infinitats de casos en què s’ha polititzat la justícia, en què s’ha judicialitzat la política, en què els mitjans de comunicació es converteixen en simples transmissors d’interessos partidistes. Casos en què no podem parlar que una relació sigui reglada o sigui no reglada, sinó d’autèntica vinculació que deixa sense sentit la tan proclamada divisió de poders. Una cosa és la relació i una altra cosa ben diferent és la interferència. De totes maneres, entre una cosa i l’altra hi ha una frontera ben difusa.

Actualment a les Balears vivim temps convulsos davant aquesta relació o interferència. Estaria molt bé que les experiències que ara anam acumulant ens servissin a tots els operadors (polítics, periodistes, jutges, fiscals, missers...) per definir uns criteris de coordinació on el rigor i la divisió de poders fossin els principis informadors per antonomàsia. Igual que pens que l’actuació de jutges i fiscals ha de ser especialment exemplificant en relació als casos de corrupció i que els altres poders han de ser enormement respectuosos amb la feina i les decisions del poder judicial, també pens que el poder judicial ha de fer les coses de la manera que les funcions de l’executiu i el legislatiu es vegin tan poc perjudicades com sigui possible. I això que sembla lògica pura i coses de simple sentit comú no és tan fàcil, perquè dins els polítics hi ha una tendència al corporativisme, perquè dins els mitjans es fan lectures, notícies i es marquen ritmes que pressionen indegudament els membres del poder judicial, i perquè dins el poder judicial pot haver-hi una tendència al protagonisme impròpia de la seva funció dins el sistema que es troba perfectament definida en aquella figura amb els ulls tapats que aguanta una balança.

En aquests moments estam instal·lats en una conjuntura on la pedagogia dels principis bàsics de la democràcia parlamentària és imprescindible si no volem acabar amb un divorci irreconciliable entre una ciutadania desencisada i una classe política amb una dubtosa legitimitat. Els humans vivim en societat i, en conseqüència, sempre serà necessària una gestió dels afers col·lectius. Pensar que la gestió dels afers col·lectius no va amb cada un de nosaltres és una greu equivocació, com ho és no veure que cal millorar els mecanismes de relació i legitimitat per restablir un vincle que necessàriament ha d’existir si realment creiem en això que anomenam democràcia: el govern del poble a través de representants elegits per aquest poble.