Embolcallat en una jubilació d’or vell, Rajoy mira de cap als anys passats amb una persistent sensació de neguit. No va poder ser, no va arribar a president del Govern espanyol perquè la història i el factor humà es conjuraren amb l’atzar per barrar-li el pas. I això, passats els anys, encara fa forat en la memòria.
El seu cas, pensa, va ser especialment desafortunat, però ara, finalment, ja sap que, en el fons de tot, li mancà coratge –també li sobraren males companyies. Ha arribat a pensar que aquest maquiavel presumptuós de José María Aznar el nomenà successor sense creure-hi, calculant que, o bé es resignaria a ser un titella, o bé seria posteriorment debilitat fins a provocar la seva reaparició triomfal a l’escenari polític.
Hi ha un corc que de nit obre petites galeries en el cor de Rajoy, cada nit, per recordar-li que, quan feia política, només a ràfegues va ser ell mateix. Fou feliç com a ministre de Cultura, per exemple, però la segona legislatura d’Aznar les coses es complicaren, Aznar es va envelar amb aquella retòrica heroïcista, predicant el retorn a l’Imperio i venent la seva ànima a Bush per poder-se dir soci de la primera potència. Soci..., pensa, com a molt escolanet, però la megalomania del val·lisoletà era com un bolet atòmic, que s’enlaira deixant terra cremada. Comprometé l’Estat en una guerra llunyana i de conseqüències molt més properes.
I jo, pensa Rajoy, que em deixava endur en aquesta espiral de follia imperial, jo, sempre tan discret... Però el seu gran error, reconeix, va ser interpretar amb tanta convicció el paper de líder integrista, confabulant amb la jerarquia catòlica i amb tots els agents de la desestabilització. Creu que també ell va enfollir, arribà un moment en què ni ell mateix sabia si era Rajoy o l’actor d’un esperpent en el qual feia de Rajoy. No guanyà les eleccions, i a partir d’aquell moment, quan se sentí cridat a reinventar la seva personalitat, a reencarnar-se en un Rajoy aliè a la sonoritat filofeixista de tots els actes del partit, algú el va sentenciar.
Fou Aznar o els que volien agradar a Aznar per recuperar poder? Rajoy contempla una posta de sol, a penes una pinzellada malva intuïda darrere un cel de cendres, i conclou que no té cap importància: al cap i a la fi, Aznar, en anar-se’n, havia deixat un missatge clar, que la gent no volgué recollir adequadament: al·ludí a la figura del patrici romà Luci Quint Cincinnat, qui, retirat de la política, hi torna per restablir l’ordre que convenia a la seva concepció de l’imperi. El "nou" Rajoy, però, no inspirava confiança, i molt em va costar, pensa, trobar qui estàs disposat a ser dels meus. Qüestionat des de tots els costats, debilitat per l’ambigüitat en què vaig haver de reviure, Aznar, des de la FAES, inicià la seva campanya que havia de coronar el Torna vincitore. Creu recordar que va fer unes proclames negant el perill d’escalfament del planeta, i a continuació, en plena crisi econòmica del 2008, acusà el president... Zapatero?, sí, Zapatero, d’haver creat l’atur... Coses, així, que volia tornar a sentir l’extrema dreta. Jo vaig dubtar si reincorporar-me o no a aquest llenguatge..., recorda Rajoy, quan la nit ja ha inundat el cel i la terra d’Espanya.
