Jean Giono nasqué a un petit poble de l’Alta Provença el 1895 i, formant part d’una família amb serioses limitacions econòmiques, hagué d’abandonar els seus estudis i cercar feina per tal d’ajudar al sosteniment de ca seva. Però la seva fam de cultura mai assaciada la dedicà de bon grat a fer-se una formació autodidacta. Llegí els clàssics grecs, la Bíblia i moltes més obres de l’antiguitat, i amb tal bagatge es va posar a escriure. Un tràgic esdeveniment, la Primera Guerra Mundial, el tingué de soldat de segona classe dins l’arma d’infanteria i per tres anys a les trinxeres.
Reflectiria aquesta experiència en la seva obra naturalista El gran ramat (1931) i, admirador del mariscal Pétain, heroi d’aquella conflagració, el seguí durant la Segona Guerra Mundial, després de l’armistici. La seva fidelitat al Govern de Vichy el convertí en col·laboracionista i fou empresonat. Finalment, es declarà pacifista integral i llibertari convençut i al llarg de diferents assajos atacà l’estatisme, el nacionalisme, el totalitarisme i la civilització urbana. S’aïllà després a la seva vila natal i fou conegut com l’ermità de Menosque.
El 1953, fou llorejat amb el premi literari de Mònaco, creat pel príncep Rainier III, i el 1954 era elegit membre de l’Acadèmia Goncourt per a succeir-hi Colette. Passà un temps a Formentor, on va escriure part de la seva obra Els grans camins. Amant de la solitud rural, deia que tal volta és necessari conèixer primer la civilització urbana per a poder apreciar, en tot el que val, la vida pagesa. Descrivia les meravelles del món viu com la veritable riquesa, és a dir, tots els misteris còsmics capaços de desenvolupar forces colossals i violentes: el vent paorós, l’empenta dels rius, la crida sensible de la primavera, el tambor de sang dins les nostres venes...
"L’home —deia—, un cop és lliure de tots els fantasmes de la intel·ligència i la fe, replegat dins el seu goig primari, mesclat amb les coses que són una perllongació de si mateix, pot viure, finalment, una existència de llibertat sobre la terra que ell haurà deixat de servir." En traurà l’ànima i tota la substància espiritual que es troba en tot allò que orna la vida, els núvols, la plana, el vent, el cel estelat.
I aquell Pan mitològic que creia veure pels espessos pinars de Pollença, ressuscitarà. Les ciutats, metròpolis definitivament abandonades, desapareixeran sota l’assalt dels boscos. I la vida èpica, feta de sentiments poderosos i simples, serà quelcom possible. Moriria en el seu poble de naixença, en aquella terra provençal tan present en la història de Mallorca i que ell tan bé coneixia, el 1970.
