cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

Reaccions davant la desfeta financera

No estam davant la crisi final del capitalisme ni davant l’abandó definitiu de les receptes ultraliberals. Però sí que vivim un punt d’inflexió evident de la "globalització" econòmica. I de la manera com es resolguin els problemes d’ara depèn el futur de quasi tot.

La reacció dels mandataris europeus davant la crisi econòmica que s’està desplegant davant ells és digna d’anàlisi. Quan s’han acostumat al "tot va bé" sistemàtic és difícil reconèixer la realitat. Ara, la seva desorientació, tan manifesta, expressa no sols la crisi econòmica sinó també una greu crisi de lideratge. L’actitud de persones com Sarkozy i Berlusconi indica fins on han perdut el nord els dirigents europeus actuals.

No hi ha crisi! Aquesta va ser la consigna de Rodríguez Zapatero i d’altres governants europeus. Tal despropòsit ha costat al president espanyol una caiguda en picat de la seva popularitat. Ara es pot intuir que la composició del nou govern, eliminant els ministres més progressistes, es va fer pensant a guanyar-se el suport dels baluards del poder econòmic i financer. El resultat no sembla gaire encoratjador.

Tanmateix, en pocs dies s’ha passat de negar la crisi a injectar milions d’euros al sistema financer. El caràcter generalitzat i sincronitzat d’aquesta mesura ens dóna pistes sobre la magnitud del corc. Però sols és un pegat que allarga la desfeta o la fa menys traumàtica a costa d’hipotecar les finances públiques. No es parla de noves polítiques econòmiques o de mesures socials. Al contrari: portaveus del poder financer, com el Banc d’Espanya, han recomanat la reducció de la despesa en polítiques socials i estrènyer les corretges als assalariats. La contundència de l’esclat i la por de la reacció cívica els ha fet callar, però aviat tornaran a recuperar el seu arsenal d’amenaces.

Quan ja fa temps que l’economia fa aigua i no es pot negar la crisi, l’estratègia oficial vol reduir el problema a un mer desajust financer. Se’n descarten les implicacions que afecten el conjunt de l’economia. No s’admet la crisi de sobreproducció, la fallida energètica, l’expansió de la pobresa, la crisi alimentària o el fracàs del model de relacions internacionals.

La consigna de Sarkozy és ara, després de consultar a Bush les mesures anticrisi de la UE, que cal reinventar el capitalisme. En realitat aquestes mesures, a recer de les nord-americanes, aboquen Europa a la desfeta del model social de mercat. La primera necessitat de la UE, en un sentit invers, seria recuperar un camí propi.

Tothom vol ser el gran salvador: el primer ministre britànic, Gordon Brown, així s’hi ha presentat. La immodèstia de Brown –com la de Sarkozy– representa la impúdica voluntat dels responsables del desastre d’aparèixer com els salvadors.

Tot això ens du a constatar la desaparició de l’esquerra europea. Efectivament, la socialdemocràcia i el laborisme semblen desposseïts de qualsevol base ideològica sobre la qual generar respostes socials i humanitàries a la situació. Tan sols alguns intel·lectuals o certes entitats no governamentals escapen a l’ortodòxia economicista dominant. Hi ha poques idees i tot és molt verd davant la magnitud de les urgències. En aquestes circumstàncies és difícil, i malgrat tot imprescindible, l’aparició d’un moviment regenerador, com el culminat a Bretton Woods el 1944, capaç de promoure reformes que trenquin amb l’obsessió desreguladora dels darrers trenta anys.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.