Aquest monsenyor don Antonio María Rouco Varela, que és el cap superior dels bisbes espanyols, abrigau-vos que pot ploure, se n’embolica qualcuna de les que fan tremolar els fonaments de la Seu, per citar un edifici de la seva incumbència i responsabilitat, malgrat que la mantinguem dreta amb els doblers de tots i jo hi estigui d’acord pel que és: una obra d’art de bellesa extraordinària.

Segons aquesta eminència de l’evolució del pensament contemporani, ara resulta que el laïcisme de l’Estat condueix irremissiblement al nazisme. I parla des de l’autoritat que li confereix esser un alt responsable, un personatge notable d’una de les institucions històricament més democràtiques del món com és ben sabut: l’Església catòlica, apostòlica i romana.

I revestit amb l’autoritat i amb l’aura inherent al seu càrrec i birret posat, pontifica que del que es tracta és de: "Iluminar con el evangelio la vida pública". Com si tinguessin res a veure amb el cristianisme els luxes en què s’envolten tant ell i els seus col·legues com llur cap de Roma, l’elegant bàvar Josep Alois Ratzinguer, aquell que no vesteix de Prada, vesteix de Crist, segons el seu ministre de relacions exteriors. Que no s’anomena així el càrrec? Bé, vostès perdonin. Hi posin el que pertoqui i llests de feines.

I en una d’aquestes, amb d’il·luminació de l’Esperit Sant tota sencera d’un sol cop, sense dosificar, va i predica dalt l’altíssima trona de la seva supèrbia: "El Estado moderno en su versión laista radical, desembocó en el siglo XX en las formas totalitarias del comunismo soviético i del nacional-socialismo".

I jo, des de la meva modèstia d’escriptor perifèric i sovint una mica entotsolat, li voldria respondre sols unes cosetes: que la religió avui en dia, dins un món suposadament civilitzat com hem d’intentar que sigui, ha de ser entesa com una opció personal, absolutament lliure, sí fotre!, però de portes cap a endins de cadascú a ca seva. No és lícit a cap president de Govern, ni de Regió, ni de Comunitat Autònoma, ni batlle de poble, ni de president de finca de pisos, ni de club d’escacs, posem per cas, immiscir-se, provar de manipular ni una sola creença religiosa de cap individu, sempre que la seva pràctica no escandalitzi, ni molesti, ni de qualque manera emprenyi o comprometi la resta del veïnatge.

I dins el seu suposat quefer diari, la seva dura tasca que és la de "rellançar la paraula de Déu" aprofitant qualsevol ocasió i circumstància, aquest pic s’aplicà en dirigir l’artilleria pesant contra "uno de los rasgos que más intensamente caracteriza la cultura moderna, sobretodo en el contexto euroamericano: la concepción inmanentista del hombre i del mundo..." Després, ignorant com som, he hagut de consultar l’enciclopèdia, i he sabut que això de l’immanentisme és la "tendència que hom pot tipificar en el modernisme, a considerar Déu com a immanent de l’home, negant, doncs, el sobrenatural". I com a conseqüència, la sobrança de qualsevol que pretengui fer d’intermediari entre un Déu i la resta dels homes.

I fins aquí podíem arribar. Ca barret!, perdre els 13.006.094,23 euros (sí: més de 2.172 milions de pessetes) que el Ministeri d’Hisenda els arramba puntualment tots els mesos a compte del 0,7% de l’IRPF, la creueta a la declaració de la renda? Ala, venga, no digueu dois que anireu tots a l’infern capdret, heretges, pecadors, poca-soltes...!