Al capitalisme li cal un canvi de marxa. Si per una cosa es caracteritza el sistema és per ser bipolar o directament esquizofrènic, a més de no creure en cap llei a llarg termini, ja que totes les que li acabem imposant al final es mostren inconseqüents, i això ens obliga a fer i refer de continu totes les filosofies de mercat que s’ensenyen a les escoles d’economia. ¿Però qui vol economistes en temps de misèria? El capitalisme és com la vida, que vol més empirisme i tactisme que no principis inflexibles o absoluts. El que és bo per avui pot ser un desastre (o un llast) en una altra conjuntura. I tot això enmig de la impotència: ni el pla Paulson ni les polítiques britàniques de nacionalitzar els bancs han pogut posar el morral a l’envestida. I a la resta d’Europa la cosa tampoc no pinta prometedora: cada govern gestiona les coses pel seu compte, sense que es vegi per enlloc la viabilitat d’una gestió comuna, sense coordinació. És a dir, que si la crisi significa que el món ha canviat, no ens hi podem acarar amb les eines i instruments del passat, ja que és possible que el paradigma del capitalisme anglosaxó hagi caigut i s’hagin d’inventar noves normes i estratègies. És així com sembla una trobada del G8 o el G7 que no hagi d’arreglar res: caldria convocar-hi països com l’Índia i el Brasil, els saudites, els africans, a més de les ONG més poderoses. Podem perdre una oportunitat de fer les coses millor. De donar veu i vot als països pobres; el president del Senegal ja ha dit que ‘es tracta d’una crisi dels rics’, sense saber veure que el futur de cada racó del món queda compromès en aquesta tessitura. ¿Qui pagarà el preu dels ajustaments que s’hauran de fer ara? Tothom. Tornarem a la cultura de l’austeritat. En l’última dècada hi havia una confiança cega en el futur. Sempre hi hauria més feina, més diners, més consum i alegria. Estalviar era de covards. Només guardaven diners els corruptes sense remei i els àvars patològics. Qui guardava pel futur era un aprensiu, un purità. Boicotejava amb els seus miraments l’animació dels altres. La festa havia de durar fins a la sortida del sol. Acaba de tocar la mitjanit i ja ens han fet fora de mala manera. Em sentiria estafat si no fos tan escèptic.
