Setmana de símbols. Cau l’estúpid afegitó que duia el nom de la capital i cau la creu que ens recordava que una part dels ciutadans, per ideologia, per religió o per trobar-se circumstancialment a l’altra banda, no tenien els mateixos drets que els altres. Els drets han esperat molts d’anys per ser recuperats i no som segur que la lluita s’hagi acabat. Especialment si ho hem de jutjar per la urticària que provoquen accions que altres països, amb històries tan o més vergonyants, fa temps resolgueren.

Hem hagut d’esperar l’època del GPS perquè la nostra ciutat pugui lluir el seu topònim sense por que la incultura de molts la confongués. Els nostres governants fins ara la sentien ridícula, empegueïda del seu nom i que només podia afirmar-se amb l’addenda ubicant. De fet, demostraven les seves limitacions i no les d’una ciutat que té nom propi i lloc (petit però infinitament més gran que ells) en la història. Ocuparia molt més espai inventariar les mancances i els complexos d’aquells que defensen l’estúpid afegitó que explicar per què Palma és el topònim pertinent.

Són els mateixos que ens volen fer creure que la cruz de los caídos podia representar tots els combatents morts en la Guerra Civil només canviant-li la inscripció. Com si el nacionalcatolicisme no hagués estat una criminal conxorxa entre col·lectius, entre ells l’església que representa aquella creu, que conjuntament cercaven l’exclusivitat en cada un dels seus àmbits i no dubtaren a eliminar el diferent. Però ja ho veuen: s’ha retirat amb normalitat, sense necessitat d’atorgar caràcter d’afront a la retirada del que sí era un símbol d’afront a, almanco, la meitat de la població.

Però també caigué un altre símbol aquesta setmana. El que suposà la superació de les mancances de la postguerra, cartilla de racionament inclosa, i es convertí en la icona de la modernitat: el Cola Cao i, especialment, les llaunes que omplien els prestatges dels rebosts amb una coloraina d’un futurisme que encara només s’intuïa. Juntament amb el Seat 600, el cacau instantani marcà una època on, voluntàriament o forçats, els habitants d’aquest país retrobaren el somriure encara que fos sobre la necessitat de l’oblit.

Veure la llauna enterrada entre cols i gelosa guardiana dels doblers que ens robaren, és una hòstia a una infantesa que voldríem mantenir innocent. Innocent real i no com els que ho pretenen a força d’assignar-se desconeixements impossibles i irresponsabilitats increïbles.