S’ha estès ràpidament entre els ciutadans, i hi ha estat acollit amb unànime joia, l’anunci d’alguns partits polítics en el sentit que crearan comissions d’estètica. Hi ha un acord gairebé general que el temps actual i la modernitat que cobejam exigeixen que institucions tan importants com els partits disposin d’òrgans que n’assessorin els i les militants, i amb llur exemple el conjunt de la població, sobre els principals aspectes estètics —el vestit i l’aparença física, els gestos, l’estil...—, la importància dels quals no hi cap negar en aquesta actual societat de la imatge. Essent del tot cert el principi Nulla ethica sine esthetica, cal posar fil a l’agulla i començar la tasca de la urgent regulació estètica de la vida política. Felicitem-nos-en, tots, sense recança.
La tasca d’aquestes comissions es preveu extensa i intensa. Després de dècades d’indolència i desídia, el nivell estètic de bona part dels militants dels principals partits demana, exigeix fins i tot, un clar toc d’atenció. Els rumors no concreten amb certesa les inicials línies d’actuació d’aquestes comissions, però tot apunta que un dels principals tocs d’atenció s’adreçarà a aquestes corbates de color llampant, sovint tirant a morat (o encara pitjor, rosaci) tan de moda.
I a les camises de coll estretet, i als vestits marrons (ja ho diuen els anglesos, que en això de l’estètica ens duen segles d’avantatge: un cavaller vestit de marró no és un cavaller), i no diguem a les americanes amb botons daurats, que encara n’hi ha que s’hi atreveixen. I què dir dels jerseis amb coll de punta que alguns encara es nuen al coll en els mítings (no cal donar noms): seran declarats directament matèria penal.
En el cas de les dones, hom no pot negar la conveniència de dosificar la bijuteria, si més no ens els actes populars, i d’eliminar, tret de comptadíssimes excepcions, les bosses de luxe tipus Hermès i similars, els mocassins planets combinats amb els calçons de llarg pirata i, per favor!, de desterrar definitivament el mocador com a substitut del cinturó, que ja estava passat de moda quan Coco Chanel abandonà l’orfenat.
Quan aquestes primeres tasques siguin enllestides i regulades, les comissions d’estètica tindran temps per promulgar normes i consells sobre altres aspectes estètics de la militància, no per minoritaris menys inadmissibles, com ara el costum de dur una bandereta al rellotge (o al cotxe!), o detalls de la decoració dels despatxos, o dels usos i costums lingüístics de la classe política, que potser amb el temps exigiran la creació d’unes similars comissions lingüístiques. La tasca que espera a aquestes comissions d’estètica és complexa i exigirà atenció, fermesa, obertura de mires i seny, però l’exigència que es proposen no pot ser postergada. Felicitem-nos, repetesc, perquè cap altra comissió no podria ser més útil.
