M'agrada passejar pel meu redol ciutadà: el barri antic de Palma. Les barques del moll, el baluard de Sant Pere, la Seu, la Rambla. El cor de Ciutat. Sense deixar el Born, "Es Born és el rovell de l’illa, és allí on passa el meridià, és el pinyol, el cor i l’ànima", digué Santiago Rusiñol; no sé què en pensaria avui, ple de jovenots amb el seus patins, skaters que el s’han fet seu: tanta sort! Si no seria ben buit els vespres. Quan torn d’un viatge me’n tem de la grandària, en tots els sentits, del nostre barri antic.

Enorme en superfície i en coses a veure, amb llocs on embadalir-se, amb gran part del tragí de Palma, teatres, ajuntament, museus, fundacions, cafès i gent que hi viu i hi treballa. Per a un servidor, Ciutat antiga és la part de Palma limitada per les Avingudes i la façana que mira cap al mar: aquest era el perímetre de la darrera murada que ha conegut la nostra ciutat, part de la qual va ser enderrocada a final del XIX i a principi del XX. Un lloc que acumula més de tres mil anys d’història. Història que comença amb l’arribada dels primers mallorquins i en l’establiment d’un poblat talaiòtic amb nucli defensiu damunt el penya-segat on avui hi ha l’Almudaina, mirant la badia i la llera del torrent que després s’anomenarà Exekin o sa Riera i que dividirà la ciutat en dues, la d’amunt i la d’avall, salvades per costes, com la dels Oms i la costa de sa Pols.

La situació estratègica dins la Mediterrània fou la raó de la conquesta romana; també la denominació de la ciutat, Palma, i el seu primer pla d’urbanisme i l’aparició de la vida urbana, tot i ser una ciutat petita i provinciana dins l’imperi romà. Els segles obscurs següents foren transformats en èpoques brillants per als musulmans, que ampliaren el seu perímetre i la feren créixer amb una trama viària, radial i bigarrada, poc geomètrica, visible encara a barris com el Puig de Sant Pere.

Madina Mayurqa fou una de les ciutats més importants del Mare Nostrum. S’han demanat com devia ser Ciutat a l’arribada del rei en Jaume, del qual celebram enguany els 800 anys del seu naixement? "E semblan’s la plus bella vila que hanc haguéssem vista, jo ni aquells que ab nós érem", va dir Jaume I quan la veié per primer pic, amb la mateixa fascinació que encara sentim si hi arribam per mar, per molts de pics que ho hàgim fet. Gràcies al Llibre del Repartiment tenim una descripció detallada de com era Ciutat en temps dels moros. S’hi anomenen els cementiris, les portes de murada; hi havia 48 forns, 52 botigues, 162 jardins. Tenia 2.672 cases habitades i 800 de buides. El 30% de cases buides, com es veu, aquest és un problema que ve de lluny.

Amb l’arribada dels catalans comença la Palma gòtica, retratada, amb una imatge fenomenal del segle XIV, al quadre de Sant Jordi de Pere Nisart, restaurat no fa molt i de visita obligada al Museu Diocesà. S’inicia una nova vida de la ciutat. Es divideix administrativament en parròquies i molts ordes religiosos s’hi estableixen ocupant una part extensíssima dins el clos amurallat. Aparegué una ciutat amb teulades, finestres coronelles i palaus senyorials, símbol de les noves estructures feudals introduïdes.

I el Port, i les drassanes i la Llotja dels Mercaders i el call dels jueus, assaltat reiteradament, i els agermanats que s’enfrontaran als "mascarats", rics burgesos urbans. El desviament de sa Riera per fora de la ciutat i la construcció del cinquè i últim recinte de murades –les dues grans obres públiques que ha sofert el "casc" històric– queden ben paleses als mapes del canonge Garau (1644) i al gravat per LL. Muntaner (1831). Ciutat, tancada dins ella mateixa, oberta pel seu port que la convertia en una petita Babel.

La Ciutat del XIX coneixerà un bon grapat de canvis a causa del creixement poblacional, amb deficiències sanitàries –brutor i contaminació de l’aigua– i de seguretat pública –deficient enllumenat i lamentable estat de les vies públiques–. Palma creix en altura, fins a cinc pisos o més als barris més saturats. Les desamortitzacions de les propietats religioses donen un aire nou al territori urbà, desapareixen molts de convents i apareixen al seu lloc noves places i carrers: els de Conqueridor i Palau Reial; la plaça Major i el carrer Colom, la plaça de la Reina, la plaça de Sant Francesc i la d’en Quadrado, el mercat de l’Olivar, la plaça de Weyler... Es va preparant la demolició de les murades i el primer Pla d’Eixampla; el segon –el Pla Alomar–, durant els anys 40, encara planificarà l’obertura del carrer Jaume III, un desventrament ciutadà.

Són actuacions que avui en dia –enderrocament de murades renaixentistes o demolicions de barris antics– veuríem amb ulls d’espant però que, en aquells moments, es plantejaven com a actuacions d’un urbanisme modern i compromès amb unes millors condicions sanitàries o per a l’ajut a una millor connectivitat de la vida econòmica i comercial de la ciutat. La recuperació de la façana marítima, que es du a terme en aquesta legislatura, ajudarà a identificar millor la imatge de Ciutat com a depòsit viu d’art i d’història.

Dins aquest teixit urbà es conforma la proposta de l’Institut d’Estudis Baleàrics que s’iniciïn els tràmits per declarar la Palma gòtica, Patrimoni de la Humanitat. Certament, a més de pintura i escultura, Palma conserva una ingent arquitectura religiosa –esglésies i claustres, amb la Seu com a mascaró de proa– i civil –amb sa Llonja al capdavant– i més d’una cinquantena de cases senyorials conserven elements representatius del gòtic. Vagi com vagi, és una gran sort que la Ciutat Antiga hagi arribat fins a nosaltres amb una potència patrimonial excepcional.

Nogensmenys, no s’ha d’oblidar que al barri antic, avui, hi ha residents, més dels que es pensen, amb problemàtiques semblants a la resta de ciutadans de Palma i algunes més, afegides, per la concentració de funcions i serveis urbans al centre. Des de problemes de renous pels locals d’oci o d’aparcament per la concentració de oficines i comerços d’ús general, fins a les dificultats de restauració i manteniment dels habitatges, molt més costosa a edificis antics o molt antics.

Per un altre costat la centralitat i el seu pes històric ha atret a residir-hi últimament tota una sèrie de gent que, com una nova ‘gentrificació’, tornen al barri antic i, de retruc, el posen en valor, tant a les antigues zones degradades de sa Calatrava i el Puig de Sant Pere, com a la zona dels nous jutjats al barri de sa Gerreria. Ser Patrimoni de la Humanitat ajudaria molt la Palma antiga, encara que no fos la panacea per a resoldre tota la seva problemàtica que, per altra part, és genèrica i comuna amb altres barris antics europeus.